Un país petit

Som un país petit. No ho dic per la dimensió que ens recor­dava Lluís Llach amb allò que “des de dalt d’un cam­pa­nar sem­pre es pot veure el cam­pa­nar veí”, sinó per un com­por­ta­ment fra­tri­cida que sem­pre ens acaba posant més pals a les rodes. Ho veiem aquests dies amb l’esce­nari polític a Cata­lu­nya. Qui ens havia de dir que pas­sat el període per­ti­nent i de dis­pu­tes encara tin­guem la incògnita de com serà el futur govern del país. L’esce­nari ha can­viat com un mitjó. Ara resulta que ERC és la força inde­pen­den­tista més votada i, per tant, és inqüesti­o­na­ble que ha de pre­si­dir el govern. Més sor­pre­nent és que els repu­bli­cans ja tenen tan­cat l’acord amb els cupai­res, els matei­xos que al seu dia van arri­bar a empa­tar 1.515 a 1.515 en una assem­blea, els matei­xos que van forçar el pas al cos­tat d’Artur Mas i els que van aca­bar esco­llint Car­les Puig­de­mont com a des­llo­ri­ga­dor. Aquest movi­ment sem­bla que ha enut­jat Water­loo i ara fan pagar als repu­bli­cans aquest gest d’alta traïció com si Junts fos un segon plat insubs­tan­cial, tot i que tot­hom sap que han de ser ingre­di­ent prin­ci­pal d’un alli­oli que entre tots ple­gats hau­rien de mirar que no s’acabés tallant, com va pas­sar amb el dar­rer any de govern i, en espe­cial, quan va mar­xar el pre­si­dent Torra. Les estratègies par­ti­dis­tes es poden enten­dre per un cos­tat i per l’altre, però crec que cap votant, sigui d’ERC, de Junts o de la CUP, entén gaire aques­tes estratègies de guer­ri­lles en un moment de pandèmia i en què les con­seqüències soci­als ja es comen­cen a notar i poden ser de mag­ni­tuds estra­tosfèriques quan s’aca­bin els ERTO al maig. Cal un acord i cal que es resol­gui amb rapi­desa. Però aques­tes des­a­vi­nen­ces incom­pren­si­bles per a molts són una qüestió d’idi­o­sincràsia de país. Un té la sen­sació que això no pas­sa­ria en cap cas al País Basc, on sem­pre fan la viu-viu per tirar enda­vant i acon­se­guir allò que els interessa a ells, sense mirar si per­ju­di­quen altres naci­o­na­lis­tes. I un altre exem­ple, més banal si es vol, és el del Barça. Moció de cen­sura, guer­res intes­ti­nes durant anys encara que s’aixe­quin copes d’Europa i lli­gues. En canvi, al Ber­nabéu, aca­ba­des les elec­ci­ons, van tots a l’una. Pot­ser només és un tret de país, on la lluita interna sem­pre hi és. El pro­blema no és ser un país petit, sinó estar mal avin­guts.