Les nenes d’ara són ‘bi’

Pas­sen els anys, anem can­vi­ant de segle, però hi ha cos­tums absurds que no hi ha déu que els ani­quili. Com el de pre­gun­tar a la cana­lla si ja té pare­lla. L’altre dia, la qüestió li va arri­bar a la meva filla d’onze anys: ”Ja tens nòvio?” Hi inter­vinc sense donar-li marge a ella per res­pon­dre: ”Serà nòvio o nòvia.” Torn de la nena: “No, mama, ara la moda és ser bi.” Fi de la dis­cussió. Dies abans, vaig lle­gir en un xat com una amiga de la classe li expli­cava, a la meva filla, que una altra nena li havia “dema­nat per sor­tir ple­ga­des”. La natu­ra­li­tat amb què nenes d’onze anys trac­ten la diver­si­tat sexual em genera un alè de victòria –no podem bai­xar la guàrdia, ho sé– i em fa pen­sar en com és d’efec­tiva la feina de for­mi­gueta que fa tantíssima gent per garan­tir el res­pecte als drets humans més essen­ci­als.

La mateixa set­mana, segueixo per qüesti­ons de feina el pri­mer ple de la no inves­ti­dura del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i amb ràbia infi­nita m’empasso com l’extrema dreta ha tra­ves­sat la porta de la pri­mera ins­ti­tució del país i es per­met vomi­tar odi con­tra els col·lec­tius més vul­ne­ra­bles. Diven­dres van ser els menors immi­grants. Un altre dia dis­pa­ra­ran con­tra un altre col·lec­tiu. On són els fis­cals quan més se’ls neces­sita? Cons­tato, un cop més, que no ens podem rela­xar mal­grat que de vega­des arribi a creure que anem pel bon camí. I quan veig molts dipu­tats aban­do­nant la sala men­tre alguns exha­len fòbia, tinc clar que el cordó sani­tari haurà d’anar molt més lluny del sim­bo­lisme i que no pot renun­ciar a com­ba­tre el fei­xisme amb argu­ments. Massa tard per igno­rar-lo i no fer res més.