14 Juillet

Després d'un cap de setmana tan festiu com el viscut, amarat de totes les contradiccions possibles, avui és el dia de la festa nacional francesa, els veïns amb els quals tenim molt en comú, malgrat que els Pirineus continuïn fent de frontera natural i real. Els francesos són uns punyeters que ens van endinyar la monarquia borbònica mentre ells el 14 de juliol de 1789 prenien la Bastilla i cridaven a cop de guillotina la proclama més universal: llibertat, igualtat i fraternitat. La festa es va instaurar a partir de 1880, i s'hi celebrava també la fi de la monarquia absoluta. M'encanta França, malgrat el xovinisme i el centralisme que tan bé coneixem a l'espanyola; m'encanta perquè em vaig iniciar amb les triples sessions de cinema de Perpinyà; perquè a l'escola la llengua estrangera encara era el francès; perquè les primeres vegades que travessava el Pertús em sentia alliberat, sense arribar a l'èxtasi d'un amic que besava el terra; perquè he admirat els seus paisatges ordenats i polits; perquè anys més tard em vaig immergir en l'esperit del Maig del 68; perquè m'agraden les cançons de Brassens i Moustaki; perquè venerables amics hi van passar molts anys de la seva vida abans no van poder tornar a casa; perquè és el país de Jeanne Moreau i Isabelle Huppert; perquè a Perpinyà la USAP ha fet bandera de la catalanitat i mentre sona la música de L'estaca apareix la lletra en una gran pantalla i els aficionats la canten abans de començar els partits, i els Dragons catalans de rugbi 13 tenen d'himne Els segadors. I per arrodonir-ho, a Ceret (Vallespir), poble famós pel seu museu d'art, fan curses de braus amb els peons amb barretina i faixa, i l'orquestra de la plaça toca La Santa Espina. I perquè sempre ens quedarà París.