Enfadats o tristos

A les por­tes d’un nou cicle en la política cata­lana pot­ser és el moment de pre­gun­tar-se fins a quin punt es poden esti­rar les velles pro­pos­tes inde­pen­den­tis­tes, sobre­tot ara que aquesta opció política per fi ha arri­bat a tenir més d’un 50% del vot. Ens pensàvem que quan això passés alguna cosa deci­siva hau­ria de can­viar, però pot­ser per la pandèmia, pot­ser perquè l’Estat espa­nyol no afluixa en la repressió, sem­bla que tot s’ha posat a la case­lla de sem­pre, la d’un auto­no­misme impo­tent i atra­fe­gat que mira de dis­si­mu­lar que no s’hi pot fer més i que, arran de la difi­cul­tat de dir-ho, es con­ver­teix en una pan­to­mima estra­nya, un joc de simu­la­ci­ons cíniques que encara es fa més ter­ri­ble quan, per sota, hi tro­bem el par­ti­disme de sem­pre.

L’inde­pen­den­tisme no pot tenir uni­tat perquè no hi ha estratègia unitària. La repressió ha estat tan gran, i tan gran el campi qui pugui, i tan estre­tes les opor­tu­ni­tats de fer política, que estem en un punt de màxima incer­tesa, entre la impotència, la paciència i l’eterna espe­rança d’un futur millor. L’Estat espa­nyol no nego­ciarà un referèndum; això ho tenim coll avall, tant si governa a Madrid un par­tit con­ser­va­dor com un de pro­gres­sista. Qual­se­vol temp­ta­tiva en clau sobi­ra­nista ja serà fre­nada amb un 155 pre­ven­tiu, abans que les coses es puguin arri­bar a posar mai com l’octu­bre del 2017. La mesa de nego­ci­ació només pot tenir com a objec­tiu, en el millor dels casos, la fi de les con­dem­nes als líders inde­pen­den­tis­tes, a canvi d’un pacte de gover­na­bi­li­tat, si és que arriba a ser neces­sari. Això en el millor dels casos; en el pit­jor, l’Estat espa­nyol ni es veu obli­gat a cedir a res i deixa que els pre­sos i els exi­li­ats car­re­guin tot el pes de les sentències. Hem après que pot­ser els estats es gover­nen democràtica­ment però no s’hi creen, almenys quan no tenen cap incen­tiu per cedir poder i sobi­ra­nia, final­ment. Espa­nya no s’obrirà mai a la seva des­a­pa­rició.

Però el que pot des­a­parèixer és l’auto­go­vern català, i més encara quan amb excu­ses pandèmiques no s’ha fet res més que apri­mar-lo, i el que haurà de rebre en els pro­pers anys, en clau fis­cal, serà també remar­ca­ble, perquè quan hi ha crisi sem­pre ho aca­ben pagant els matei­xos. Sem­bla que l’acord de govern entre for­ces inde­pen­den­tis­tes es basa en saber què s’ha de fer per obrir noves opor­tu­ni­tats al sobi­ra­nisme, però totes les idees estan esgo­ta­des i sem­blen més aviat excu­ses per caure en debats infi­nits o per sepa­rar encara més el movi­ment des de dins, a còpia de dog­ma­tis­mes i fetit­xis­mes o, pit­jor, de tri­bus de puris­tes que no se supor­ten entre ells.

La ferida inde­pen­den­tista ha estat infli­gida per l’Estat, però l’atri­bució de cul­pes passa més aviat per una ciu­ta­da­nia que ha cai­gut dins el popu­lisme i els acusa de traïdors o de tite­lles, i una altra classe política que espera la seva opor­tu­ni­tat per per­fec­ci­o­nar un pla mis­teriós que els altres no es van veure amb cor de cul­mi­nar. El pit­jor del procés és que, almenys pel que fa als dis­cur­sos, sem­bla que ens ha fet per­dre el més ele­men­tal sen­tit comú. Men­tre això vagi d’aquesta manera, tot el que podrem fer és dir unes coses men­tre se’n fan unes altres; èpics per fora, pragmàtics per dins; audaços enfa­dats o tris­tos, tan­ma­teix ren­dits al vell pos­si­bi­lisme.

Aquesta opció, però, no és el final sinó el prin­cipi del futur. Si es va poder arri­bar fins a un referèndum va ser perquè es van esgo­tar totes les pos­si­bi­li­tats de fer-ho acor­da­da­ment i al final es va optar per tirar pel dret, amb els resul­tats que sabem, entre cops de porra i que­re­lles. La inde­pendència està pro­hi­bida i la sobi­ra­nia està més pro­te­gida que la salut pública, com veiem aquests dies d’esforços laxos per con­te­nir la quarta onada de Covid. Per empren­dre de nou un camí cap a l’auto­de­ter­mi­nació s’ha de tenir força, i solvència en el govern que sí que posseïm. No pots pre­ten­dre fer una república quan dei­xes mal­me­tre una auto­no­mia; no pots cul­par l’Estat espa­nyol de tot, sobre­tot quan se’t mor la llen­gua pròpia entre clau­di­ca­ci­ons i indi­ferències d’acom­ple­xat.

Els anys del procés han aca­bat; arriba ara una nova època, basada tant en la fer­mesa com en el rea­lisme, tant en el coratge com en no fer xim­ple­ries. El que sobre­tot cal ara recons­truir és una nova manera de par­lar, de defen­sar el que és justícia, i alhora ser prou hàbils per no engan­xar-nos-hi els dits.