Bruixes i dolentes

La meva padrina paterna, Herun­dia Besora, solia fer pràcti­ques màgiques. A part del joc de car­tes habi­tu­als (el dels qua­tre colls: espa­ses, bas­tos, oros i copes) treia el mal donat (dit també ullprès) a tots els mem­bres de la família, quan patíem aque­lla mena de males­tar inde­ter­mi­nat cau­sat per una bruixa o un brui­xot que et mal­mi­rava per enveja o pura malícia.

El mal donat o ullprès és allò que en cas­tellà en diuen “mal de ojo”. Com que només hem vist pel·lícules dobla­des a la llen­gua del cadas­tre, n’hi ha que no conei­xen com es diu tra­di­ci­o­nal­ment a casa nos­tra, la qual cosa és un afe­git més a la trista situ­ació lingüística que patim al país. El meu padrí patern (padrí i padrina és com al Camp de Tar­ra­gona diem als avis), Josep Nolla, era pagès, però també saurí i, a més, era qui un cop tro­bava la veta d’aigua amb el rellotge de but­xaca en feia el pou. No només s’hi jugava el pres­tigi, també la feina, perquè si no sor­tia aigua no el con­trac­tava mai més ningú. En canvi, en va viure.

Recent­ment una revista cata­lana de divul­gació històrica que té mol­tes coses bones, però que de tant en tant pateix de cer­tes ínfu­les pre­ten­si­o­ses, ha fet un número dedi­cat a la per­se­cució de les brui­xes a casa nos­tra. Tot i que ja fa temps que se sabia que les pen­ja­ven per apro­fi­tar les for­ques i no mal­ba­ra­tar lle­nya (tret del que ens ha fet veure Hollywood en excés), ens han venut la visió mar­xista que tot ple­gat fou una histèria col·lec­tiva pro­ducte de la supers­tició de gent igno­rant. Que algu­nes dones (i alguns homes, no ho obli­dem) acu­sa­des de brui­xe­ria eren inno­cents, és indub­ta­ble. Que mol­tes acu­sa­ci­ons van ser obra d’enve­ges i odis per­so­nals, no cal ni dir-ho. Però pen­sar que totes eren ange­lets bai­xats del cel, és, si més no, pue­ril.

La meva relació amb el món que avui dia en diuen esotèric, no només em ve de família. A poste­ri­ori, m’he mogut en aquest món estrany, conei­xent tant esta­fa­dors de pri­mer ordre com per­so­nes toca­des per una gràcia inde­fi­ni­ble, capa­ces de pro­duir fenòmens del tot inex­pli­ca­bles. Per tant, com que conec amb pro­fun­di­tat el món de la brui­xe­ria actual, més tots els estu­dis als quals he dedi­cat gran part de la meva vida, puc asse­gu­rar que si bé és cert que mol­tes dones inno­cents van ser pen­ja­des sense cap motiu, n’hi va haver que pot­ser no eren tan inno­cents com ens volen fer creure uns his­to­ri­a­dors que conei­xen des de fora aquest món.

En ple segle XXI he vist de pri­mera mà com cer­tes per­so­nes que van a con­sul­tes de brui­xes i brui­xots han posat un xec en blanc al seu davant dema­nant la des­a­pa­rició o la impotència o la sub­missió amo­rosa o econòmica d’un fami­liar con­cret. De la mateixa manera que això es fa ara, es va fer, com també n’hi ha tes­ti­mo­nis escrits, quan es per­se­guien dones pre­sump­ta­ment mar­gi­na­des. La bruixa pot accep­tar o no la tasca enco­ma­nada. Mol­tes et diran que mai no faran cap mal a una ter­cera per­sona. En canvi, us puc asse­gu­rar que n’hi ha que han aga­fat el xec i les con­seqüències ja us les podeu ima­gi­nar.

La majo­ria de la gent no s’ho creu. Tan­ma­teix jo no parlo de fe, sinó de fets que fins que no els con­tem­ples de manera pre­sen­cial et sem­blen impos­si­bles. La justícia actual tam­poc no actuarà mai, perquè ells matei­xos se’n riu­ran d’uns fets d’aques­tes carac­terísti­ques. Tan­ma­teix passa. I encara que us pen­seu que no giro rodó, us asse­guro que hi poso la mà al foc i no em cre­maré. Pre­ten­dre que la soci­e­tat de fa uns segles era supers­ti­ci­osa i estúpida és propi de la visió històrica que s’ha ense­nyat en els dar­rers temps en el nos­tre país. Almenys, no pas més supers­ti­ci­osa i estúpida que avui dia.

Con­ver­tir uns fets que no es poden jut­jar amb la men­ta­li­tat irre­li­gi­osa del segle XXI, en una rei­vin­di­cació con­tra la repressió inne­ga­ble de la dona, és no conèixer una rea­li­tat sobre­na­tu­ral que, inde­pen­dent­ment del poder i de la forma i estruc­tura de la soci­e­tat de cada temps, corre paral·lela a la història ofi­cial, cosa que els his­to­ri­a­dors cir­cums­pec­tes sem­pre han menys­tin­gut. Pen­sar que tot­hom és inno­cent i bona per­sona, que el mal, vin­gui d’on vin­gui, no exis­teix, i que es posi en un mateix sac casos que cal­dria veure i ana­lit­zar sepa­ra­da­ment, és senyal de l’existència d’experts adoc­tri­nats i d’una soci­e­tat molt infan­til, la qual cosa és extre­ma­ment pre­o­cu­pant.