Lliçons d’història

El poeta uru­guaià Mario Bene­detti va escriure que l’oblit és ple de memòria i que res­ca­tar-la és gai­rebé una obli­gació. Avui que fa noranta anys que Fran­cesc Macià va pro­cla­mar la república cata­lana con­vin­dria fer memòria. Recor­dar per no obli­dar i poder avançar i no topar amb els entre­bancs de sem­pre. I, sobre­tot, ara que els par­tits polítics que aglu­ti­nen un per­cen­tatge de vot més alt i a favor de tor­nar a pro­cla­mar una república inde­pen­dent no es posen d’acord per bas­tir un govern que l’hau­ria de fer pos­si­ble. La capa­ci­tat de gene­rar il·lusió hi és. Les ganes del poble, de les per­so­nes, també. No es poden per­me­tre fer més xim­ple­ries i els cal actuar amb el cap fred, amb intel·ligència i amb acti­tud i volun­tat unitària. Ara, com fa noranta anys, el poble n’estava con­vençut i con­fi­ava en els seus repre­sen­tants perquè els veia com­pro­me­sos, hones­tos i dedi­cats a una causa única i més ele­vada que les ser­vi­tuds o exigències de par­tit. L’aspi­ració era una i com­par­tida per tot l’inde­pen­den­tisme. La idea era acon­se­guir pro­cla­mar la república i després ja hi hau­ria temps d’enra­o­nar, de dis­cu­tir, de deba­tre entre els par­tits. Però pri­mer calia anar per feina i dotar-se de l’eina que els/ens faria lliu­res per poder par­lar de tot i avançar cap allà on es vul­gui. No cap allà on ens vul­guin fer anar. Amb noranta anys l’únic que es veu és que no n’han après i les rancúnies, les tra­ve­tes, les punya­la­des es repe­tei­xen cons­tant­ment. És molt trist. Als par­tits polítics cata­lans que es fan hereus d’aquells repu­bli­cans només els vol­dria dema­nar que actuïn de veri­tat com es merei­xen aquells que sovint rei­vin­di­quen. I que ho facin tant pels nos­tres avant­pas­sats, que van saber tre­ba­llar cohe­si­o­nats per avançar, com pels nos­tres fills i filles, que volem que vis­quin en un país lliure. O volem que d’aquí a noranta anys, com fem ara, s’hagi de tor­nar a impar­tir lliçons d’història?