Derrota sense reconeixement

No canvia gran cosa si la ciutadania assisteix atònita o indiferent a la deriva del que de manera cada cop amb menys ganes de quedar simpàtic en diuen “processisme”. Per dir-ho el més suaument possible, l’espectacle és desolador. L’any 2010 –molt abans, certament, però aquesta és la data de l’inici formal de l’expectativa– va començar una guerra, i la guerra es va perdre el 10 d’octubre del 2017, en un insòlit, absurd acte de rendició quan les possibilitats eren les més fermes dels últims tres-cent anys. La guerra s’ha perdut, l’enemic ho sap, i també ho saben –tret que no siguin del tot idiotes, possibilitat com a mínim remota– els vençuts, que per cert mantenen una ficció diversament interpretada pels comentaristes. Per alguns, ingenuïtat; per d’altres, paranoia egòtica; per la majoria, pura i dura afecció a les trones, als sous i a uns càrrecs, per cert, ja pràcticament buits de contingut.

La gràcia de tot plegat és que Espanya no ha guanyat. La derrota de Catalunya ha estat cuinada i servida pels catalans mateixos, per la pròpia ineptitud, ignorància, estretor de mires, covardia i avarícia. Els espanyols han fet el que havien de fer d’acord amb les seves necessitats i propòsits, i ho han fet molt bé. I, per cert, amb esforços i costos mínims. Vint empresonats, vint més exiliats i un miler d’encausats, multats, inhabilitats, etc. –xifres aproximades– és un balanç excel·lent en termes de relació entre despesa i efecte.

Vet aquí on som. A Espanya, “el problema català” es considera resolt. Ja no preocupa ningú. Ja és lluny del top ten de les seves inquietuds. Ja s’han adonat que, per falta de valor i de valors articuladors col·lectius, en definitiva per falta d’entitat com a comunitat capaç d’articular i configurar un estat, els catalans no faran efectiu cap projecte de país, entre altres coses perquè no el tenen ni, l’element bàsic, assumiran mai el risc, els costos i els sacrificis necessaris. Els catalans volen guanyar la loteria sense comprar números, i això, aquí ni enlloc, no genera cap perill.

I d’aquella frase bonica de “el món ens mira”, què en queda? Res. Uns amics suïssos propietaris d’un diari digital em van oferir fa uns mesos una col·laboració de temàtica completament lliure, i em van deixar caure que no parlés de la qüestió catalana, que no tan sols no interessa, sinó que la gent ja n’està cansada. Pels espanyols i pels europeus, “el problema català” és un cas resolt, caduc i avorrit. La postguerra es manifesta per tot arreu: del desinterès formal fins la impunitat amb què l’administració espanyola anul·la disposicions i lleis emeses pel govern català, i així evidencia i refrega que tal govern no és altra cosa que un decorat.

Qui va dir que en política l’únic que no es pot fer és el ridícul? Els seus ossos deuen ballar d’alegria a la sepultura. Tres partits autoanomenats independentistes barallant-se per un poder inexistent, i una part de la població negant-se a reconèixer el que tenen davant del nas: una indignitat descomunal. També serà impune pels “nostres” polítics mantenir tancats els presos? Cal recordar que les claus de Lledoners, Mas d’Enric i Puig de les Basses les té la Generalitat. Vet aquí un refinament de la revolta –i una jugada mestra, aquesta sí, dels espanyols–: independentistes mantinguts a la presó per d’altres independentistes. Ho són, aquests? Algú s’ho creu? Els individus i indivídues instal·lats als despatxos de la Generalitat són agents d’Espanya. Ridiculitzats, vexats, insultats, els adalils de l’independentisme de saló es mostren en públic ajupits amb les calces abaixades, però amb les penques d’impostar el domini que no tenen, de fer veure una força que ni somnien i, la guinda del pastís, de mostrar als votants el camí de la terra promesa.

Algú amb dos dits de front s’imagina els sans-culottes dient bona nit i donant ànims davant de la Bastilla? Els bolxevics cantant cançonetes davant del Palau d’Hivern de Sant Petersburg? Som tots plegats tan analfabets que no hem llegit ni un llibre d’història? No té ningú ni punyetera idea de com funciona l’assumpció d’independència d’un Estat matriu que s’hi oposa? Prou de fer el ridícul.