Futbol i sentit comú

A mig escriure aquesta pen­sada m'he ado­nat com n'estem de mala­ment si he deci­dit feli­ci­tar uns senyors que no han fet res més que allò que havien de fer, allò que ens han ense­nyat tota la vida que havíem de fer, allò que acon­se­lla el sen­tit comú. Diven­dres, a Cassà de la Selva, es va cele­brar l'assem­blea de socis del club de fut­bol. El pre­si­dent, ras i curt, va dir que no se'n sur­ten de man­te­nir un equip a la ter­cera divisió, que no esti­ra­ran més el braç que la màniga (la tem­po­rada pas­sada ja van que­dar fumuts) i que havien deci­dit, si els socis volien que con­ti­nu­es­sin al cap­da­vant, renun­ciar a la cate­go­ria. Diuen que faran un equip amb força juga­dors del poble (molts ja juga­ven al segon equip, a segona regi­o­nal) i com­pe­ti­ran a la cate­go­ria que puguin. Apos­ta­ran pel fut­bol de base i inten­ta­ran anar pujant. Molts deuen pen­sar que si fan allò que havien de fer, allò que ens han ense­nyat tota la vida que havíem de fer, allò que acon­se­lla el sen­tit comú, ho deuen haver tin­gut molt fàcil, a l'hora de deci­dir-se. No ho crec pas. Per molt que la crisi ens posa a tots més a lloc, sem­pre volem estar com més amunt millor i, de renúncies, ni par­lar-ne. És per això que no me'n vull pas estar de dedi­car-los un “Sí senyor! Amb dos collons”. L'altre dia llegíem que gai­rebé tots els clubs de fut­bol, si no fos­sin equips de fut­bol, hau­rien fet fallida. Doncs au!, que corri l'exem­ple.