Donar ocasió al diàleg

El diàleg i la nego­ci­ació amb el govern espa­nyol sem­bla un dels prin­ci­pals motius de dis­crepància entre ERC i JxCat. Men­tre ERC con­tribuïa a fer via­ble el govern espa­nyol d’esquer­res i, amb ell, la Taula de Diàleg, JxCat s’esquinçava la ves­ti­menta i els deia de tot menys bonics. Jordi Sànchez, tan­ma­teix, en nom de JxCat, asse­gu­rava recent­ment: “Serem lle­ials a aquesta Taula, que no pot ser una comissió bila­te­ral per par­lar de gestió.” Òbvi­a­ment. I també asse­gu­rava que “no es tracta d’orga­nit­zar un nou referèndum uni­la­te­ral. Per a què, si no és acor­dat?”. Ben clar: dis­po­sició al diàleg i a obrir una nova etapa.

I doncs? A què es deuen els gri­nyols? Tan sols a dis­crepàncies sobre la forma? Més aviat fa l’efecte d’un epi­sodi més dins de la pugna inter­mi­na­ble que sos­te­nen amb­dues for­ma­ci­ons per un mateix espai polític, almenys des del 2010: per l’espai del vell pujo­lisme o, en el desi­deràtum, per l’espai que avui ocupa l’Scot­tish Nati­o­nal Party al seu país. Una pugna que sem­bla haver deter­mi­nat la marxa del “Procés” –les seves impre­vi­si­ons i el seu desen­fre­nat “pas­sar pan­ta­lla”–, molt més del que ho ha fet el designi inde­pen­den­tista anun­ciat per la trom­pe­te­ria.

Només aquesta distància entre allò que es per­se­gueix i allò que s’anun­cia fa com­pren­si­ble que l’objec­tiu nego­ci­a­dor vagi acom­pa­nyat d’un para­do­xal i estri­dent llen­guatge de con­fron­tació... És el cas de l’ana­tema (“uni­o­nis­tes”, “els del 155”...) rei­te­rat per amb­dues for­ma­ci­ons con­tra el dis­curs supera­dor de Sal­va­dor Illa i del PSC, en un intent de reduir la posició d’aquests –cata­la­nista i fede­ra­lista– a l’uni­ta­risme del PP i de C’s. I és el cas també, par­ti­cu­lar­ment, del “tots són iguals” de JxCat envers el govern espa­nyol d’esquer­res, desen­te­nent-se de l’abrupta con­fron­tació dreta/esquerra que es lliura a nivell espa­nyol, en bona mesura per causa del nou enfo­ca­ment que el govern d’esquer­res està trac­tant de donar al plet català.

Vicenç Fisas, un dels nos­tres màxims experts en medi­a­ci­ons inter­na­ci­o­nals, amb un impor­tant bagatge adqui­rit en les nego­ci­a­ci­ons entre governs o entre movi­ments i governs, deia l’altre dia, arran de la publi­cació del seu lli­bre Repen­sar el ‘procés’ a través del diàleg (Ica­ria), que “uti­lit­zar un llen­guatge de con­fron­tació cap a l’altre (...), dir que l’has de forçar, doble­gar, des­bor­dar..., no té sen­tit en una men­ta­li­tat nego­ci­a­dora”. I afe­gia que si el que es vol és cer­ta­ment el diàleg i la nego­ci­ació, “es tracta d’abai­xar el to i de des­ar­mar la paraula”.

També deia que, d’ençà del relleu gover­na­men­tal espa­nyol, “s’obre un esce­nari total­ment dife­rent”, amb un nou reco­nei­xe­ment envers Cata­lu­nya per compte del nou govern, “tot i que no de l’Estat, on la pota poli­cial i mili­tar i la del sis­tema judi­cial estan molt influïdes encara per ele­ments del fran­quisme. Els que volen nego­ciar han de tenir en compte tots aquests fac­tors externs que afec­ten el diàleg, perquè això obliga les parts a donar-se una mica més de temps per poder superar aquests obs­ta­cles. Jo he estat en mol­tes nego­ci­a­ci­ons i n’he estu­diat mol­tes, i això no es fa en qua­tre dies”. En resum, més sen­tit de la rea­li­tat i més cor­res­pon­sa­bi­li­tat.

Formo part d’un col·lec­tiu –el grup Pròleg– que ha recla­mat des del pri­mer moment la fi de les pre­sons dels diri­gents inde­pen­den­tis­tes i el redreçament de les coses per la via del diàleg polític. Des d’aquesta posició, tot lamen­tant que l’atrin­xe­ra­ment i l’agres­si­vi­tat de la dreta espa­nyola com­pli­quin i alen­tei­xin aquest objec­tiu fona­men­tal, trobo també impres­cin­di­ble que les prin­ci­pals for­ces de l’inde­pen­den­tisme filin més prim sobre la rea­li­tat espa­nyola, evi­tant el con­fu­si­o­nisme del “tots són iguals” i el llen­guatge de la con­fron­tació, que pot ser­vir per donar pei­xet als pro­pis, però que és munició per a la dreta espa­nyola i foc a la rere­guarda del govern d’esquer­res. Cal que aquest s’apressi a gua­nyar la bata­lla pels indults i per la reforma del Codi Penal. Però també cal que l’inde­pen­den­tisme es faci cor­res­pon­sa­ble. El diàleg i la nego­ci­ació no són cosa d’un, sinó de dos. Cal que amb­dues parts actuïn en con­seqüència, tant a Cata­lu­nya com a Espa­nya, “des­ar­mant la paraula”, donant ocasió al diàleg.