Esquerra de l’Eixample, 50 anys

L’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample fa 50 anys. Els fa de la seva creació, no pas de la legalització, que no arribaria fins al 1977, després de la dels partits polítics. I és que Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona, considerava que el nom de l’Esquerra de l’Eixample no era permissible, per més que del barri sempre se n’hagués dit així. Una cosa molt semblant a aquella altra que havia succeït el 1973, al Xile de Pinochet, on els burots del nou ordre encenien fogueres amb els llibres “subversius”, especialment els que duien en el títol paraules com “marxisme”, “socialisme”, “comunisme”..., “cubisme”! (terme que identificaven amb la causa dels barbuts cubans). Martín Villa, en ser ascendit a ministre, esdevindria un dels presumptes responsables de les massacres del 1976 a Vitòria i del 1978 a Pamplona... Així eren aquells temps en què ens obríem pas cap a la llibertat, entre les extravagàncies risibles i les ganivetades rabioses d’aquell règim primitiu i sòrdid que començava a esquerdar-se.

Les associacions de veïns, a més de ser una escletxa legal per on respirava la insurgència política, encarnaven la lluita contra l’especulació del sòl i la manca d’equipaments. En dèiem “la sobreexplotació urbana”, que s’afegia a l’explotació que patíem com a treballadors. La manera en què el capitalisme fora de mare extreia rendes, no tan sols del nostre treball, sinó també del nostre hàbitat, escanyant les nostres condicions de vida. El nostre barri, habitat per treballadors i menestrals, era on la ciutat havia acumulat bona part dels seus serveis més o menys incòmodes: l’escorxador, la presó, les cotxeres, l’hospital, els bombers... El carrer Balmes, amb el seu carrilet, era la frontera amb l’Eixample burgès i elegant. Ençà del carrilet, per als senyors i senyores de l’altra banda, era el “no man’s land”. La Capmany ens explicava com el carrer Aribau havia iniciat el seu traçat amb les casetes de les “querides” dels senyors elegants, que les visitaven d’amagatotis, sovint de nit, amb l’excusa d’algun imprevist fictici en el negoci...

A l’inici dels setanta, encara era un barri pràcticament sense semàfors. L’escorxador dominava sobre el seu extrem meridional, amb la desfilada de ramats pels carrers cap al seu destí final i amb abundància de rates i una ferum que ho empudegava tot. El dèficit de zones verdes era clamorós. També hi mancaven escoles, poliesportius, biblioteques... La nova associació se n’encarregaria, mobilitzant el veïnat i afegint-hi la defensa de la Casa Golferichs, modernista, que salvaríem d’un pèl de la piqueta de Núñez y Navarro SA, que volia fer-hi una de les seves “xamfranades”.

A més de moure les reivindicacions veïnals, l’associació desfilaria en bloc cap a les manifestacions massives del febrer de 1976, convocades per l’Assemblea de Catalunya. Per primer cop, el carrer va ser nostre. La policia corria i envestia impotent amb els seus jeeps: no érem en un lloc on poguessin “carregar” i “dissoldre’ns” com sempre, sinó que érem a tot arreu alhora. Per fi, la “fera ferotge” de l’Ovidi Montllor havia sortit del seu cau i s’expandia per tots els racons.

Amb les eleccions municipals del 1979 vindria una nova etapa, especialment fecunda, sense concessions, però en diàleg amb el govern democràtic de la ciutat. Això permetria assolir fites importants, entre les quals destaquen la transformació de l’Escorxador en “parc Joan Miró” i el trasllat de la Model que ha de donar lloc a nous equipaments ciutadans. Entretant, però, una ombra sinistra plana sobre la ciutat. El mercat desbocat de l’habitatge sembla disposat a deglutir la ciutat sencera. La Casa Orsola, al mig del barri, ha esdevingut un senyal i un símbol. La ciutat no és el ciment, no són els immobles reduïts a mercaderia, sinó els seus ciutadans i ciutadanes, subjectes de dret, amb els seus neguits i desitjos, amb les seves històries, amb la seva memòria, amb el dret a l’habitatge que és condició essencial de tot projecte de vida.

Quan la ciutadania és expulsada de la ciutat, arrencada dels seus escenaris de la memòria, la ciutat perd la seva ànima i mor. Potser altres li donin un dia una altra vida, amb uns altres significats, però serà una altra ciutat, si no esdevé entretant un paratge posseït per l’anòmia, poblat de passavolants, de milionaris d’arreu que hi compren cases estacionals, de pisos buits posats en guaret pels fons especulatius, un paisatge sense sentit, transitat per gent sense vincles... Ciutadans i ciutadanes, governs democràtics de tots els nivells, Barcelona som nosaltres. Caldrà ser valents. I caldrà ser-ho a temps.