Teoria extraterrestre

La tro­ba­lla, museïtzació i sob­tada des­a­pa­rició del monòlit de Platja d’Aro, que ha tin­gut una rèplica en pocs dies amb un altre arte­facte des­co­bert a San­tes Creus, pot­ser dona una mica més de joc que el de la sim­ple broma o l’ope­ració de pro­pa­ganda turística que molts supo­sen que hi ha al dar­rere. Plan­teja de fet alguna con­si­de­ració sobre la lleu­ge­resa amb què qual­se­vol objecte incom­pren­si­ble ingressa en la cate­go­ria de l’art amb la seva sola com­pa­rei­xença (només cal que bri­lli una mica, com el cro­mat d’una cafe­tera). La rapi­desa, gai­rebé la urgència, amb què ha estat adop­tat per la ins­ti­tució museística (un parc d’escul­tu­res, en el cas de Platja d’Aro), sense cap valo­ració ni exer­cici crític que avali la mesura, abona una certa idea de la moder­ni­tat com a gran tri­tu­ra­dora de dei­xa­lles, de la mateixa manera que la seva sos­tracció l’endemà mateix apunta a la con­dició inhe­rent a tota avant­guarda, entesa com una càpsula del temps adreçada al futur, on sem­pre arriba enve­llida i tard per aca­bar sent fago­ci­tada i obli­dada amb la mateixa velo­ci­tat. El monòlit de la platja ha com­ple­tat tot el cicle en menys d’una set­mana. Com a paràbola de la cul­tura de con­sum, que és la pre­do­mi­nant, l’anècdota del monòlit pot tenir algun interès, per més que deixi un pòsit de tris­tesa, però res no podrà igua­lar les teo­ries extra­ter­res­tres que s’han posat en cir­cu­lació per expli­car el feno­men d’unes apa­ri­ci­ons que se sus­ten­ten en la seva posada en escena. En temps d’incer­tesa, estem dis­po­sats a creure en qual­se­vol cosa, fins i tot que siguem un lloc on val­gui la pena dei­xar un senyal.