No hi ha res que sigui gratis

El filòsof Francesc Pujols, en una de les seves frases més extravagants i repetides, assegurava que arribarà un dia que el catalans, pel sol fet de ser-ho, ho tindrem tot gratis. Aquesta sí que no ha estat una profecia complerta. Amb el temps hem vist que el vaticini ha esdevingut tot el contrari, el catalans paguem més que ningú. El diari Expansión el dia 17 publicava un estudi de la pressió fiscal de les autonomies respecte a la UE. Prenent aquesta com a 100, l’Estat és a 110 i Catalunya, a 134,5. Catalunya és el territori que suporta més pressió fiscal. Madrid té una pressió fiscal de 87,6 i juntament amb Guipúscoa amb 92,9, Àlaba amb 89,9 i Biscaia amb 88,9 són les úniques per sota de la UE. És a dir, el sistema de pacte fiscal amb un “cupo” negociat bilateralment i amb obscurantisme i la capitalitat espanyola són un xuclador que fa inviable una Espanya de les autonomies equitativa. També, i això cal dir-ho, aquí hem tingut una sèrie de governs amb una gestió del diner públic molt deficient perquè només saben gastar i són refractaris a prendre mesures d’estalvi pel cost polític que té. I aquesta manera de fer política tan obertament enfocada al dispendi genera en la societat la sensació que tot és gratis, i realment no hi ha res gratis. Els polítics d’aquesta corda a l’oposició tenen una habilitat per reclamar gratuïtat, per exemple: les autopistes gratis. Però accepten el peatges a l’ombra, que és una forma clara de mentir-nos. Aviat veurem com els queda la cara als del “no vull pagar” reclamant el retorn de les autopistes perquè ja estaven sobradament pagades. No dubtin que, una vegada alliberades, s’aplicarà un peatge en forma d’impost (no li posaran aquest nom per fer-ho més comestible) a l’ombra, que el pagarem tots. Amb la UE s’ha acabat la festa. I és que amb aquesta dèria de fer les coses amagades es cometen barbaritats. L’ampliació de la C-25, coneguda com “l’eix transversal”, que travessa Catalunya de Cervera fins a Riudellots, és una obra important i necessària que la Mancomunitat de Catalunya ja havia estudiat i el 1935 hi va haver un primer projecte que trencava la visió radial espanyola. El volum de trànsit que va agafar l’eix i l’alta sinistralitat van fer que el 2007 la Generalitat n’aprovés el desdoblament per convertir-lo en autovia. El cost de l’obra, inassolible per als pressupostos de la Generalitat, es va pactar amb la constructora amb un peatge a l’ombra; és a dir, que la Generalitat paga un peatge per cada vehicle que hi transita. I què passa ara? Doncs que avui tots els catalans paguem aquests peatges de tots els vehicles i que, com que són “gratis”, ha fet l’eix molt atractiu per a molts camions que venen d’Espanya i Portugal que van cap a Europa i per a molts d’Europa que van cap a Espanya i Portugal. No hauria estat millor posar un peatge que només el paguessin els usuaris? Per què els han de pagar fins i tot aquells catalans que no hi passaran mai? És clar que amb l’alliberament de les autopistes catalanes ens pot passar el mateix, si no fem les coses bé, que vol dir: impopulars. I el més segur que ens passarà és que posin un altre impost als cotxes, amb un nom creatiu, que en teoria inclourà el manteniment d’autopistes i autovies i que obrirà la porta per a més endavant aplicar-ho a totes les carreteres. Després serà còmic veure la cara de tots aquests d’“aixequem les barreres”. Potser ho justificaran dient que serà un “peatge tou”, però a casa nostra tot allò que en un principi és tou ràpidament s’esdevé dur. I si poso tots aquests exemples és per alertar que estem en un situació en què hem de tenir molt clares dues visions en la gestió política actual: una a curt termini per tal de superar la pandèmia i l’economia, i l’altra, a més llarg termini, per invertir el màxim possible en tota aquella activitat econòmica que ens modernitzi, en faci més competitius i ens asseguri el futur; és a dir: en allò que tindrà un retorn perquè serà amb aquests beneficis que haurem de viure i pagar tots els deutes. No hi ha més sortida: no hi ha res que sigui gratis.