Contra el desànim

Men­tre aquesta pandèmia que mar­carà la història del segle XXI es desen­vo­lupa de manera inèdita i tràgica davant dels nos­tres ulls, les con­seqüències s’estan mos­trant de manera evi­dent. Aug­men­ten les desi­gual­tats soci­als –tant en el si de la comu­ni­tat, com també a escala mun­dial– i això posa sobre la taula qüesti­ons molt com­ple­xes sobre justícia social.

Mili­ons de per­so­nes s’han que­dat sense poder-se ali­men­tar. Les desi­gual­tats més dis­cre­tes que hom tole­rava en el si de les nos­tres matei­xes democràcies han donat lloc a con­tras­tos esfereïdors en un con­text de pandèmia entre ciu­ta­dans, per exem­ple, que per­den la seva feina i els qui poden refu­giar-se en les sego­nes residències més con­for­ta­bles.

El virus ha acce­le­rat les desi­gual­tats tant en les democràcies occi­den­tals com en el con­junt del pla­neta, per bé que els estats dotats d’un sis­tema uni­ver­sal de salut i d’atenció social han pogut sal­var, molt millor, els efec­tes de la pandèmia. La pandèmia del coro­na­vi­rus ens obliga a desen­vo­lu­par models alter­na­tius d’eco­no­mia inter­na­ci­o­nal i d’orga­nit­zació social a fi de pre­ve­nir millor les futu­res cri­sis que poden venir. Les dis­pa­ri­tats soci­als accen­tu­a­des per la pandèmia mos­tren, de manera fefa­ent, les grans esquer­des d’un ordre mun­dial que per­met aques­tes desi­gual­tats abis­mals.

Les cri­sis sanitàries i medi­am­bi­en­tals reve­len de manera inqui­e­tant la inter­de­pendència estruc­tu­ral que ens lliga els uns als altres. Si l’argu­ment moral no és prou poderós per a convèncer, si els prin­ci­pis ètics de la soli­da­ri­tat no són prou per­su­a­sius per a molts, els escèptics hau­ran de reconèixer, com a mínim, l’argu­ment ins­tru­men­tal segons el qual l’interès naci­o­nal ben entès passa, necessària­ment, per la coo­pe­ració entre tots. La millor manera de pre­pa­rar-se per evi­tar les catàstro­fes futu­res és tra­ient lliçons de la crisi actual i, per això, cal pen­sar la justícia dis­tri­bu­tiva en salut des d’avui. L’aspi­ració al bé que bro­lla del seu ésser més pro­fund i el con­trast amb una rea­li­tat plena de lla­cu­nes pro­pi­cia una violència inte­rior, una forma de revolta. Aquesta rebel·lió és l’inici de la consciència ètica. Des d’aquest recinte sagrat i íntim que és la consciència humana, aus­culta una veu que clama, amb vehemència, davant de la injustícia, de la inòpia i de la cru­el­tat: No pot ser!

Ningú no pot viure sense espe­rança. Tota acció suposa que hom n’espera alguna cosa, almenys que s’acom­pleixi i poder con­ti­nuar vivint. A des­pit de les desil·lusi­ons que mar­quen el seu iti­ne­rari, la huma­ni­tat se sosté en els seus esforços per l’espera d’una vida millor, per l’espe­rança de can­viar les coses en el futur. Cal, doncs, tran­si­tar, de la indig­nació a l’espe­rança. L’espe­rança és la vir­tut de l’opti­misme, però no d’un opti­misme ingenu que ho veu tot de color de rosa, sinó de l’opti­misme mili­tant, cons­ci­ent de les difi­cul­tats del camí, que no es deixa vèncer per aques­tes. L’espe­rança no és una evasió, ni una fugida. Com diu Albert Camus, “la ver­ta­dera gene­ro­si­tat envers el futur con­sis­teix a donar-ho tot al pre­sent”.

L’espe­rança limita amb la des­es­pe­rança, que també està latent en la inte­ri­o­ri­tat de la per­sona, amb el des­encís i el pes­si­misme que pot arros­se­gar la huma­ni­tat a una existència sense nord. L’espe­rança real ha de comp­tar amb el fet de la mort, que és la més severa antiu­to­pia, amb el sofri­ment que és un agulló cla­vat en el mateix cor de la feli­ci­tat, amb el dolor, que és el sabor amarg de l’existència. Aquesta revo­lució l’ha expres­sada Max Hork­hei­mer, filòsof de la pri­mera gene­ració de l’Escola de Frank­furt, amb aques­tes parau­les: “És l’espe­rança que la injustícia que carac­te­ritza el món no pugui roman­dre així, que allò injust no pugui con­si­de­rar-se la dar­rera paraula.”

L’espe­rança no es con­forma amb la fata­li­tat de la mort, amb la seve­ri­tat del sofri­ment. És en con­fron­tació amb aquesta rea­li­tat i enmig de les con­tra­dic­ci­ons del pre­sent en el qual l’espe­rança demos­tra la seva for­ta­lesa i paciència històriques. En temps de desànim i de des­encís, cal armar-se, de nou, d’espe­rança i con­fiar en aquell fons que hi ha en tot ésser humà, en aquell alè que és capaç d’empènyer-lo cap allò més ele­vat i difícil.