Racismes electorals

D’un temps ençà m’he fixat que hi ha una tendència cada cop més pre­sent que és la d’incloure a la majo­ria de debats públics el sem­pre mal·lea­ble però. Fins i tot a aque­lles afir­ma­ci­ons que ens havien defi­nit com a ina­mo­vi­bles i indis­cu­ti­bles, con­ce­bu­des com a pilars de la nos­tra soci­e­tat, els comen­cen a tron­to­llar els fona­ments. Sovint, també és cert, la dis­cussió és pur foc d’ence­nalls que agita les xar­xes soci­als durant unes hores i s’apaga tan ràpida­ment com va ser cre­ada. Però és un mal símptoma. Un lleu­ger mal de cap que es pot aca­bar con­ver­tint en la pit­jor de les migra­nyes. I la migra­nya no es cura.

UN EXEM­PLE COM UN ALTRE que ha fet furor aquesta set­mana en el món d’inter­net i que, com ja és habi­tual, se situa en el marge d’aque­lla línia fina, fina, que defi­neix els límits de la lli­ber­tat d’expressió abans no es con­ver­tei­xin en delicte d’odi. Parlo de la des­a­for­tu­nada, per no dir mise­ra­ble, cam­pa­nya de Vox amb el car­tell en què com­pa­rava, sense dir-ho explícita­ment, el que cos­tava al govern man­te­nir un jove migrat no acom­pa­nyat amb la pensió d’una àvia. La lec­tura racista és òbvia, però no per a tot­hom. Ara, quan la publi­ci­tat, pagada per enti­tats i par­tits polítics, ha après el sub­til art de dei­xar en mans de cada ciu­tadà la inter­pre­tació lliure del mis­satge per por d’engan­xar-se els dits, tot és opi­na­ble. I quan és tot és tot: l’asse­nya­la­ment de col·lec­tius vul­ne­ra­bles, les fal­ses infor­ma­ci­ons sobre xifres públi­ques, les men­ti­des sobre la feina pro­fes­si­o­nal o la vida pri­vada dels per­so­nat­ges públics, els atacs per­so­nals, les mani­fes­ta­ci­ons pacífiques que aca­ben en enfron­ta­ments reben­ta­des des de din­tre... La llista és llarga i a cada pas hi anem afe­gint un argu­ment més per trin­xar les veri­tats abso­lu­tes, el con­sens acon­se­guit amb anys d’esforç que ens per­me­tia traçar una línia ver­me­lla prou ferma per aguan­tar els embats d’aquells que han nas­cut per des­tros­sar qual­se­vol intent de con­vivència.

I EN AQUEST ESCE­NARI APA­REI­XEN com bolets en tem­po­rada humida els opi­na­dors inclas­si­fi­ca­bles. Aque­lles cares cone­gu­des que, per un atzar del destí, s’han con­ver­tit en poc menys que l’ora­cle de Del­fos que, fins i tot en aquell temps, havia de ser inter­pre­tat. Les “veus” d’ara no neces­si­ten argu­ments, perquè els cons­tru­ei­xen a mesura que avança l’entre­vista i con­fo­nen els seus pre­ju­di­cis amb veri­tats abso­lu­tes. I repar­tei­xen a tort i a dret afir­ma­ci­ons sense sen­tit perquè, pre­ci­sa­ment, la majo­ria d’ells pro­ve­nen del món de l’espec­ta­cle. I ja se sap que en aquest el xou sem­pre ha de con­ti­nuar. Res a dir-hi quan qui rep la infor­mació està aler­tat que allò que sent per­tany a l’àmbit per­so­nal de l’opi­na­dor estel·lar. El fet pre­o­cu­pant arriba quan les parau­les influ­ei­xen en l’estat d’opinió d’un país i des­per­ten el mons­tre de la por, que acos­tuma a anar acom­pa­nyat del de l’odi.

I REPRE­NENT EL FIL DEL FAMÓS CAR­TELL que ha cop­sat l’atenció mediàtica aquests dies. Cal reconèixer-li el mèrit, tan explo­tat per l’ultra­dreta, d’acon­se­guir foca­lit­zar el debat. De fer sal­tar la gus­pira i pro­vo­car un incendi dels gros­sos, per després cul­par els bom­bers de no haver arri­bat a temps. Asse­nya­lant i cri­mi­na­lit­zant els menors estran­gers no acom­pa­nyats ens estal­viem de par­lar d’altres qüesti­ons, segu­ra­ment menys mediàtiques, però de les quals el par­tit en qüestió ni coneix, ni vol conèixer, perquè el rèdit a les urnes no està tan garan­tit. Hem per­ver­tit tant el terme que anar a votar ja no sig­ni­fica donar la teva con­fiança a aque­lla for­mació amb la qual et sents més iden­ti­fi­cada, sinó que pre­val la que fa pos­si­ble reta­llar el suport al rival polític. Es vota amb l’estómac o direc­ta­ment amb la vesícula biliar, que és on s’acu­mula la fel ali­men­tada dia a dia.

EL PANO­RAMA NO ÉS GENS ESPE­RANÇADOR, cert, però, com tots els pano­ra­mes, no ha de ser l’únic. Si mal­grat la ultra­dreta, els gurus estel·lars, l’opinió de ramat i l’odi ins­ti­tu­ci­o­nal les veus dis­cre­pants es man­te­nen, estic con­vençuda que el vent ens pot tor­nar a bufar de cara. La com­ple­xi­tat d’una soci­e­tat tan pola­rit­zada com la nos­tra després d’haver pas­sat, i encara estar pas­sant, una crisi sanitària mun­dial, ens ha de per­me­tre també con­fiar que la men­tida s’ha de poder reba­tre sem­pre. Sigui majo­ritària o no.