Racismes electorals

D’un temps ençà m’he fixat que hi ha una tendència cada cop més present que és la d’incloure a la majoria de debats públics el sempre mal·leable però. Fins i tot a aquelles afirmacions que ens havien definit com a inamovibles i indiscutibles, concebudes com a pilars de la nostra societat, els comencen a trontollar els fonaments. Sovint, també és cert, la discussió és pur foc d’encenalls que agita les xarxes socials durant unes hores i s’apaga tan ràpidament com va ser creada. Però és un mal símptoma. Un lleuger mal de cap que es pot acabar convertint en la pitjor de les migranyes. I la migranya no es cura.

UN EXEMPLE COM UN ALTRE que ha fet furor aquesta setmana en el món d’internet i que, com ja és habitual, se situa en el marge d’aquella línia fina, fina, que defineix els límits de la llibertat d’expressió abans no es converteixin en delicte d’odi. Parlo de la desafortunada, per no dir miserable, campanya de Vox amb el cartell en què comparava, sense dir-ho explícitament, el que costava al govern mantenir un jove migrat no acompanyat amb la pensió d’una àvia. La lectura racista és òbvia, però no per a tothom. Ara, quan la publicitat, pagada per entitats i partits polítics, ha après el subtil art de deixar en mans de cada ciutadà la interpretació lliure del missatge per por d’enganxar-se els dits, tot és opinable. I quan és tot és tot: l’assenyalament de col·lectius vulnerables, les falses informacions sobre xifres públiques, les mentides sobre la feina professional o la vida privada dels personatges públics, els atacs personals, les manifestacions pacífiques que acaben en enfrontaments rebentades des de dintre... La llista és llarga i a cada pas hi anem afegint un argument més per trinxar les veritats absolutes, el consens aconseguit amb anys d’esforç que ens permetia traçar una línia vermella prou ferma per aguantar els embats d’aquells que han nascut per destrossar qualsevol intent de convivència.

I EN AQUEST ESCENARI APAREIXEN com bolets en temporada humida els opinadors inclassificables. Aquelles cares conegudes que, per un atzar del destí, s’han convertit en poc menys que l’oracle de Delfos que, fins i tot en aquell temps, havia de ser interpretat. Les “veus” d’ara no necessiten arguments, perquè els construeixen a mesura que avança l’entrevista i confonen els seus prejudicis amb veritats absolutes. I reparteixen a tort i a dret afirmacions sense sentit perquè, precisament, la majoria d’ells provenen del món de l’espectacle. I ja se sap que en aquest el xou sempre ha de continuar. Res a dir-hi quan qui rep la informació està alertat que allò que sent pertany a l’àmbit personal de l’opinador estel·lar. El fet preocupant arriba quan les paraules influeixen en l’estat d’opinió d’un país i desperten el monstre de la por, que acostuma a anar acompanyat del de l’odi.

I REPRENENT EL FIL DEL FAMÓS CARTELL que ha copsat l’atenció mediàtica aquests dies. Cal reconèixer-li el mèrit, tan explotat per l’ultradreta, d’aconseguir focalitzar el debat. De fer saltar la guspira i provocar un incendi dels grossos, per després culpar els bombers de no haver arribat a temps. Assenyalant i criminalitzant els menors estrangers no acompanyats ens estalviem de parlar d’altres qüestions, segurament menys mediàtiques, però de les quals el partit en qüestió ni coneix, ni vol conèixer, perquè el rèdit a les urnes no està tan garantit. Hem pervertit tant el terme que anar a votar ja no significa donar la teva confiança a aquella formació amb la qual et sents més identificada, sinó que preval la que fa possible retallar el suport al rival polític. Es vota amb l’estómac o directament amb la vesícula biliar, que és on s’acumula la fel alimentada dia a dia.

EL PANORAMA NO ÉS GENS ESPERANÇADOR, cert, però, com tots els panorames, no ha de ser l’únic. Si malgrat la ultradreta, els gurus estel·lars, l’opinió de ramat i l’odi institucional les veus discrepants es mantenen, estic convençuda que el vent ens pot tornar a bufar de cara. La complexitat d’una societat tan polaritzada com la nostra després d’haver passat, i encara estar passant, una crisi sanitària mundial, ens ha de permetre també confiar que la mentida s’ha de poder rebatre sempre. Sigui majoritària o no.