Tribuna
Una festa i dos imaginaris
Acabem de celebrar Sant Jordi en seminormalitat. La nostra festa del llibre i de la rosa és també el dia més anhelat per editors, llibreters i autors. És la gran jornada de la indústria editorial, en què uns i altres esperen recaptar potser fins a la meitat dels seus ingressos de l’any. A Catalunya, la indústria del llibre ha excel·lit entre les indústries culturals: no sols per la capitalitat de Barcelona en l’edició en espanyol, sinó també per la vitalitat de les petites i mitjanes editorials i per l’obertura de noves llibreries en plena crisi.
Més enllà dels rendiments econòmics de la jornada, el dia del llibre ofereix una fotografia panoràmica molt definida de la dinàmica cultural, rica, complexa i contradictòria, que es viu al país. Una dinàmica singular que s’expressa en la coexistència de dos imaginaris. Per Sant Jordi, tothom celebra el dia. Tots els homes regalen la rosa. Totes les dones compren un llibre. És el ritual, civilitzat i amorós, que millor retrata l’ànima d’aquest país.
Tanmateix, el dia del llibre culmina el que el mercat del llibre recrea cada dia de l’any: l’existència persistent de dos imaginaris col·lectius gairebé impermeables i en pugna per l’hegemonia. Escric aquestes ratlles abans de conèixer el rànquing dels llibres més venuts d’aquest Sant Jordi. No m’importen ara els noms. La tendència es confirmarà. És l’evidència constatada al llarg de l’any i de cada any. Per al meu argument, és suficient d’haver consultat, setmana rere setmana, els resultats facilitats pel gremi d’editors. Cada dimecres el Gremi d’Editors de Catalunya ofereix, a partir de 150 punts de venda, la llista dels deu llibres més venuts a Catalunya. Els classifica en dues grans categories: català i castellà; i cada una, en tres subcategories: ficció, no ficció i infantil/juvenil.
Primera evidència: la indústria editorial discrimina per raó de llengua. Editors i llibreters tenen molt clar que el negoci d’editar i vendre llibres a Catalunya requereix filar molt prim en l’estratègia de discriminació del producte per la llengua. Saben que la realitat plurilingüe de Catalunya, malgrat els centenars de llengües que s’hi parlen, a l’hora del negoci es redueix a dues opcions: l’edició en català, l’anomenada eufemísticament “llengua pròpia”, o l’edició en espanyol, la llengua imposada com a obligatòria per l’Estat.
Què fa la gent d’aquest país a l’hora de triar i regalar un llibre per Sant Jordi o per Nadal o per celebrar algun aniversari? Quin o quins llibres escollirà davant l’allau de novetats i de reclams de propaganda? L’editor i el llibreter tenen una resposta: el criteri fonamental previ a l’hora de comprar un llibre –de ficció, de no ficció o infantil– és la llengua d’edició.
Segona evidència: la fidelitat no és solament lingüística. M’he dedicat durant setmanes a comparar els deu llibres més venuts de ficció i de no ficció. Els resultats de l’exploració són sorprenents i eloqüents: pràcticament no hi ha cap coincidència significativa ni en títols ni en autors. En ficció, els best-sellers en cada llengua no coincideixen mai, fora d’algun autor estranger traduït a les dues llengües. En no ficció, la divergència encara sol ser més evident. El gremi d’editors ens diu: a Catalunya hi ha dos mons lectors, i els hem de servir.
Com interpretar aquesta dinàmica propiciada pels editors i corroborada pels lectors? Són en efecte mercats paral·lels i duals, segregats per la llengua. La lleialtat a una de les dues llengües compta. Però la sistemàtica separació d’autors i de títols entre els més populars apunta a un altre nivell de consideracions. La llengua discrimina perquè és l’expressió d’uns imaginaris col·lectius i d’uns universos simbòlics diferents. Uns universos poblats per autors i autores, per temes i escenaris, per narratives i reflexions, que responen a dos imaginaris nacionals no compartits. En definitiva, el llibre actua de baròmetre de la vitalitat de cada univers identitari. I la indústria editorial és segurament, entre les diverses indústries culturals presents a Catalunya, la que millor reflecteix i recrea la doble dependència dels imaginaris dels catalans i catalanes. La festa no pot amagar el drama d’un país dividit.