La pandèmia dels ERO

Amb l’excusa de la pandèmia o per la mateixa pandèmia, s’ha obert una porta difícil de tan­car i que afec­tarà milers de tre­ba­lla­dors que pas­sa­ran a l’atur. Com aquell que obre una porta d’un pantà, por­tem uns mesos amb anun­cis de reducció de plan­ti­lla i d’ERO com feia molt de temps que no havíem vist. A finals de l’any pas­sat el Banc San­tan­der anun­ci­ava un pla per tan­car 530 ofi­ci­nes i aco­mi­a­dar 3.577 tre­ba­lla­dors. Una vegada feta la fusió entre Cai­xa­Bank i Bankia, aquesta enti­tat ha anun­ciat un ERP de 8.291 tre­ba­lla­dors, dels qual 750 seran a Cata­lu­nya, i pocs dies després el BBVA anun­ci­ava el seu ERO de 3.800 emple­ats, 1.200 dels quals seran a Cata­lu­nya, i tan­carà 204 ofi­ci­nes. H&M, dedi­cada a la venda de moda, anun­cia que tanca 30 boti­gues, de les quals 7 són a Cata­lu­nya, que supo­sarà l’aco­mi­a­da­ment de 232 tre­ba­lla­dors. El Corte Inglés ja fa dies que té un pla de reducció de per­so­nal que afec­tarà 3.292 emple­ats i també pre­veu tan­car uns quants cen­tres. L’ale­ma­nya Bosch tanca la fàbrica de Lliçà de Munt i aco­mi­ada 336 tre­ba­lla­dors. També hi hauríem de posar els tre­ba­lla­dors que aquest estiu que­da­ran a l’atur pel final del peatge de les auto­pis­tes i el tan­ca­ment de Nis­san.

És nor­mal que la minis­tra Yolanda Díaz i el minis­tre José Luis Escrivá hagin reac­ci­o­nat enut­jats davant d’aquests anun­cis, espe­ci­al­ment pel de Cai­xa­Bank, puix el 16,1% del capi­tal és de l’Estat a través del FROB i, a més, aquest té dos repre­sen­tants en el con­sell d’admi­nis­tració. La poca capa­ci­tat que tenen d’inter­ve­nir-hi la mos­tren cri­ti­cant l’aug­ment dels sous dels exe­cu­tius, un fet que, sense dei­xar de ser impor­tant, davant la mag­ni­tud de l’ERO és econòmica­ment irre­lle­vant. De fet, quan el govern espa­nyol va apro­var totes aques­tes fusi­ons ja sabien qui­nes serien les con­seqüències pel que fa al sobrant de plan­ti­lles i d’estruc­tu­res, entre altres coses perquè totes aques­tes ope­ra­ci­ons es jus­ti­fi­quen pre­ci­sa­ment per l’estalvi que suposa la reducció de per­so­nal i d’estruc­tura. El que es pretén és ges­ti­o­nar el mateix negoci amb menys des­pesa estruc­tu­ral i de per­so­nal per aug­men­tar l’eficiència, la pro­duc­ti­vi­tat i la ren­di­bi­li­tat. Tam­poc poden des­merèixer les cons­tants apel·laci­ons dels orga­nis­mes econòmics i espe­ci­al­ment el BCE en el sen­tit que a Espa­nya encara hi ha un excés de ban­ca­rit­zació i que caldrà insis­tir en la reducció per fer-la més ren­di­ble. Com és natu­ral, aques­tes parau­les del regu­la­dor ban­cari euro­peu dei­xen poc dis­curs als minis­tres espa­nyols, per més que ideològica­ment se sen­tin incòmodes. El minis­tre Escrivá va recor­dar a les enti­tats finan­ce­res que, per part del govern espa­nyol, a més del res­cat per nete­jar els balanços, van comp­tar amb altres ajuts. I la minis­tra Díaz es quei­xava perquè aquests ERO no són con­seqüència de la pandèmia, sinó de les absor­ci­ons, que, diguem-ho de pas­sada, totes tenen el vis­ti­plau del govern de torn.

Tot i que es parla molt de Cai­xa­Bank, l’ERO del BBVA és el que afec­tarà més per­so­nes a Cata­lu­nya, un de cada qua­tre tre­ba­lla­dors, i això és perquè en el seu moment es va que­dar Caixa Cata­lu­nya i Unnim. Unnim va ser un intent de fusió fallida entre les cai­xes de Ter­rassa, Man­lleu i Saba­dell. Tot i que aigua pas­sada no mou molí, és bo recor­dar que aquests estralls són les ones de la des­feta de la crisi del 2008, que va afec­tar extra­or­dinària­ment tot el sis­tema català de cai­xes.

Quan la minis­tra diu que la banca ha estat molt aju­dada, té raó. El 19 de març del 2012 es va crear la Soci­e­tat de Gestió d’Actius Pro­ce­dents de la Rees­truc­tu­ració Bancària, cone­gut com el Sareb i popu­lar­ment com el “banc dolent”. L’objec­tiu era tras­pas­sar actius tòxics de les enti­tats finan­ce­res res­ca­ta­des a fi de ven­dre-les una vegada superada la crisi econòmica. Era una estratègia que altres països ja havien explo­rat amb èxit, però amb el temps en el Sareb s’ha fos tot el capi­tal, 35.000 mili­ons d’euros. Veient la situ­ació irre­ver­si­ble, Euros­tat ha pre­sen­tat un ultimàtum al govern espa­nyol obli­gant-lo a comp­ta­bi­lit­zar aquesta quan­ti­tat com a deute de l’Estat, puix que una de les con­di­ci­ons era que no podia crear pèrdues. Assu­mir aquest deute dis­pa­rarà el deute públic al 120% del PIB. Sem­pre plou fang a casa dels pobres... o dels inep­tes.