La indústria de la mort no s’atura

Per una banda: només que el món passés 26 hores sense gastar diners en armes es podria posar fi a la fam de 34 milions de persones. Per l’altra: amb les despeses militars dels països de la UE durant els últims quatre anys es finançaria el Green New Deal Europeu (polítiques per abordar el canvi climàtic i les desigualtats que van esdevenint estructurals). Semblaria que la relació entre cost i benefici no ofereix cap mena de dubte, però no és tan senzill, tot depèn de qui en paga el preu i de qui n’obté els guanys, una combinació absolutament desproporcionada que ens porta –a uns més ràpidament que a d’altres– pel camí del pedregar. Segons dades de l’Stockholm International Peace Research Institute, el 2020 i en termes globals els estats han augmentat els pressupostos destinats a la indústria de la guerra un 2,6% fins a arribar als 2 bilions de dòlars, i això l’any de la pandèmia –reducció d’un 4,4% del PIB– i enmig d’una crisi sanitària i social que reclama una transformació profunda del model econòmic i l’extensió i la millora dels serveis públics –salut, educació, cures...–. Els estats gegants, els EUA, la Xina, l’Índia, Rússia i el Regne Unit, representen junts un 62% del dispendi i marquen tendència cap a una militarització extrema de les relacions internacionals que arrossega la resta. Pel que fa a l’Estat espanyol, que es manté en el lloc dissetè del rànquing (17.400 milions de dòlars), recordem que és el tercer proveïdor d’armes a l’Aràbia Saudita, destinades –no és cap secret– a massacrar la població civil del Iemen: més de 200.000 morts des del 2015. Són els que en paguen el preu.