Desconnexió connectada

Exis­teix una vida paral·lela que es nega a estar con­nec­tada. Gent per a qui el telèfon segueix ser­vint sobre­tot per tru­car i, a tot esti­rar, com a recurs d’inter­net en clau fona­men­tal­ment pràctica. Són insub­mi­sos a l’exèrcit d’apli­ca­ci­ons, noti­fi­ca­ci­ons i interac­ci­ons que dis­per­sen la reflexió. Es neguen a par­ti­ci­par del negoci que les empre­ses tec­nològiques fan amb el nos­tre temps i les nos­tres vides. Rebut­gen la caco­fo­nia de les xar­xes soci­als perquè o bé tenen tant de poder que no les neces­si­ten o sen­zi­lla­ment cre­uen no neces­si­tar-les.

A través de les pan­ta­lles, el poder interac­tua en un plànol pre­te­sa­ment horit­zon­tal, però de fet les usa com els canals més efec­tius exis­tents per vehi­cu­lar mis­sat­ges: se’ns adre­cen par­ti­cu­lar­ment enlloc de fer-ho com a col·lec­tiu, com fan els mit­jans tra­di­ci­o­nals. Ens sedu­ei­xen amb pro­me­ses de ser­veis, atenció i infor­mació infi­nits. Una nova eco­no­mia que es per­fec­ci­o­narà més els pro­pers anys, amb polítiques de tran­sició digi­tal. Tímida­ment just s’obre el debat –però no les polítiques públi­ques– sobre com trac­tar-ne els efec­tes. Durant la pandèmia les pan­ta­lles han esde­vin­gut un refugi con­tra les soli­tuds. Més con­nec­tats que mai, però també més sols que mai. Han faci­li­tat sobre­viure lluny de les veus, les olors i les carícies. Una trans­for­mació de la rea­li­tat amb peat­ges emo­ci­o­nals. Les zones sense cober­tura comen­cen a sem­blar el paradís. Aque­lla pro­mesa de l’Europa cris­ti­ana per la qual mirem sem­pre al cel espe­rant la ple­ni­tud incerta men­tre des­con­nec­tem del que tre­pit­gem de veri­tat: la Terra.