Democràcia clientelar

Un dels prin­ci­pals pro­ble­mes d’aquesta democràcia nos­tra empel­tada amb el capi­ta­lisme és la degra­dació de l’espai comú. M’expli­caré millor. A la famosa frase de Groucho Marx “Mai vol­dria pertànyer a un club que em vol­gues­sin a mi com a soci”, la soci­e­tat li con­testa: “No importa com siguis, vine, hem de créixer, al preu que sigui, com siguis, és a dir, com et com­por­tis ens és ben igual. L’únic que compta és sumar!”

Tot pateix la tira­nia dels números i dels titu­lars. Els clubs neces­si­ten més socis, els equi­pa­ments més usu­a­ris. Tot neces­sita cons­tant­ment més. La gràcia és que hi ha ser­veis, com un pro­grama de ràdio, que poden créixer sense con­viure amb els oients, o un con­cert que és un cop a la vida, però hi ha d’altres que pati­ran la degra­dació que suposa estar amb una ciu­ta­da­nia cada cop més exi­gent, infan­til i incapaç –en bona mesura– d’adop­tar les nor­mes. I què són les nor­mes? Codis de con­ducta basats en el sen­tit comú pen­sats per a la con­ser­vació i el benes­tar de les per­so­nes que facin ser­vir aquell equi­pa­ment. Així, un tren del silenci com els de FGC no podrà com­plir les nor­mes. Les per­so­nes no volen callar ni par­lar flui­xet encara que esti­gui demos­trat que el volum de la veu tin­gui relació directa amb la trans­missió del virus –a banda que el mateix dret té un de par­lar com el del cos­tat d’inten­tar lle­gir–. No he pogut pujar a cap trans­port públic sense veure algú amb la mas­ca­reta sota el nas. Així, les bibli­o­te­ques, amb l’excusa que han de ser espais ama­bles i aco­lli­dors, per­me­tran que no hi hagi tant silenci, cosa que afec­tarà els drets de qui vul­gui con­cen­trar-se.

Posaré uns exem­ples per­so­nals. Pri­mer exem­ple. En una pis­cina on anava a nedar cada dia, un grup de senyo­res ben maqui­lla­des i empo­lai­na­des es llançaven a la pis­cina sense pas­sar per la dutxa, igno­rant el car­tell de l’obli­gació de dut­xar-se. Ho vaig comen­tar a la direcció, em van fins i tot expli­car que les anàlisis de la pis­cina eren dolen­tes i l’aigua no tenia la qua­li­tat necessària per culpa d’acti­tuds gene­ra­lit­za­des com les seves. Les van avi­sar, van posar més car­tells anun­ci­ant l’obli­gació de la dutxa. Les senyo­res, enfa­da­des, van amenaçar de dei­xar de ser sòcies del club si se les obli­gava a dut­xar-se. Resul­tat: que facin el que vul­guin, és millor per­dre una sòcia que com­pleix les nor­mes que cinc que no les com­plei­xen. Segon exem­ple. Classe de gimnàstica en ple Covid, alguns usu­a­ris en un espai tan­cat amb la mas­ca­reta sota la bar­beta. Aviso la direcció, se’m comu­nica que si no m’està bé puc donar-me de baixa quan ho desitgi.

Cal par­lar del soroll? De la gent que escolta música sense cas­cos? Dels que par­len a crits per telèfon en espais tan­cats? Dels veïns que fan sopars a l’aire lliure –bal­cons i eixi­des– sense pen­sar que alguns deuen voler dor­mir o no han de supor­tar tants xis­cles? De les fes­tes d’estiu amb la música a tot volum des dels ter­rats dels edi­fi­cis? Dels que són incapaços d’abai­xar la veu en una bibli­o­teca? Cal par­lar de la brutícia? D’un rodal ple de tova­llo­le­tes perquè alguns no pen­sen en dur una bossa per a les dei­xa­lles? Aquesta mateixa gent s’apunta a clubs, va a llocs, es mou i es rela­ci­ona amb una acti­tud fat­xenda i sense cap capa­ci­tat d’empa­tia.

Així que torno a la frase de Groucho Marx: tot s’hi val, l’únic interès és créixer, no per­dre bene­fi­cis, i la per­mis­si­vi­tat és un gran incen­tiu cli­en­te­lar. Quina gran desgràcia per a l’espai comú que no hi hagi una auto­ri­tat justa que obli­gui al com­pli­ment del que ens bene­fi­cia a tots, quina sen­sació de frus­tració per a totes les per­so­nes que es com­por­ten cor­rec­ta­ment veure’s en mino­ria i com si fos­sin cur­tes i poc esta­bi­lit­za­des, com si no s’atre­vis­sin a fer el que més els convé. Quan el que ens convé a tots és tot el con­trari. El dret a fer ser­vir les coses pen­sant en algú més que tu mateix i dei­xar-les com t’agra­da­ria tro­bar-les.