Opinió

Tribuna

Una comunitat fracturada

“Ara algú s’haurà adonat que certes fotografies i certes connivències jugaven amb foc, i que el risc real de divisió no es troba pas en l’interior del joc democràtic, sinó entre aquells que volem preservar-lo i aquells altres que, tant sí com no, pretenen destruir-lo

Durant mesos i mesos, els cata­lans ens hem sen­tit a dir cons­tant­ment que la nos­tra soci­e­tat es tro­bava pro­fun­da­ment frac­tu­rada per culpa dels par­ti­da­ris de la inde­pendència. Segons aquesta teo­ria, natu­ral­ment interes­sada, la sola pre­tensió de pre­sen­tar pacífica­ment una pro­posta política de sepa­ració d’Espa­nya havia impli­cat l’ober­tura d’una trin­xera que, irre­me­ia­ble­ment, havia divi­dit els cata­lans en bàndols irre­con­ci­li­a­bles. Pros­se­guir després en la volun­tat de cele­brar un referèndum –davant la nega­tiva de l’Estat d’acor­dar-lo a la manera dels britànics– havia apro­fun­dit la bretxa social, de manera que ja mai més no seria pos­si­ble l’aspi­ració, tan àmpli­a­ment com­par­tida fins lla­vors, de fer de Cata­lu­nya un sol poble. Sem­pre segons aquesta visió, les altres idees polítiques con­tra­po­sa­des i les evi­dents diferències soci­als eren per­fec­ta­ment assi­mi­la­bles en un con­text democràtic: per con­tra, l’aspi­ració a exer­cir el dret d’auto­de­ter­mi­nació, això no podia ser de cap manera, perquè el sol fet de plan­te­jar-ho par­tia pel bell mig la soci­e­tat cata­lana.

Era, natu­ral­ment, un intent de cul­pa­bi­lit­zar i estig­ma­tit­zar una pro­posta política tan legítima com qual­se­vol altra, com totes les de signe democràtic que cir­cu­len dins i fora de la soci­e­tat cata­lana, des del soci­a­lisme i l’eco­lo­gisme fins al libe­ra­lisme i el con­ser­va­do­risme més explícits. La versió pròpia­ment política d’aquest estigma es mani­fes­tava en la insistència de Pedro Sánchez de repe­tir una i altra vegada que no exis­tia un con­flicte polític entre Cata­lu­nya i Espa­nya sinó una divisió política entre cata­lans pro­vo­cada per l’inde­pen­den­tisme. Cor­ria, també, com és prou sabut, una versió pin­to­resca d’aquesta manera de veure les coses: aque­lla que sos­te­nia que, d’ençà de l’inici del procés, les famílies cata­la­nes ja no podien reu­nir-se ni tan sols per cele­brar el dinar tra­di­ci­o­nal de les fes­tes nada­len­ques.

Bé, les coses han anat com han anat i, per si fos poc, la nos­tra vida s’ha vist alte­rada d’una manera radi­cal per una pandèmia ter­ri­ble. Però vet aquí que ha arri­bat el torn d’unes elec­ci­ons a la Comu­ni­tat de Madrid i s’han dis­pa­rat totes les alar­mes. Molta gent que sem­blava dor­mint a la palla ha des­co­bert tot d’una la virulència del fei­xisme i s’ha espan­tat de debò quan ha vist l’ou de la serp que havien anat dei­xant covar. Entre altres mos­tres de ceguesa, tots els suports havien estat bons fins ara si es trac­tava de sal­var la uni­tat d’Espa­nya a tot preu i com­ba­tre les pre­ten­si­ons dels cata­lans. Però vet aquí que aquells antics ali­ats han anat mos­trant el seu ros­tre més autèntic i ara tot han estat cor­re­dis­ses per traçar les línies ver­me­lles necessàries, davant el risc de veure la Comu­ni­tat de Madrid gover­nada per una aliança entre el PP i Vox. I la cam­pa­nya elec­to­ral, com no podia ser d’altra manera, ha mos­trat amb cru­esa la dico­to­mia de les posi­ci­ons, “democràcia o fei­xisme”, diuen els uns, amb tota la raó, men­tre que els altres repli­quen que “soci­a­lisme o lli­ber­tat”, en una for­mu­lació tram­posa i pere­grina de la lli­ber­tat que, arri­bant fins a la degra­dació i a la cari­ca­tura més absurda, es tra­du­eix a poder tenir tots els bars oberts a totes hores i a poder can­viar de pare­lla quan vul­guis i no tro­bar-te-la mai més!

Ha estat, cer­ta­ment, una cam­pa­nya duríssima, mar­cada per la deriva popu­lista de la pre­si­denta madri­le­nya i les ame­na­ces de Vox. Ha estat l’hora, doncs, de pre­gun­tar-se sin­ce­ra­ment si la soci­e­tat madri­le­nya és o no una comu­ni­tat frac­tu­rada. Amb tot el dolor de l’ànima, molts espa­nyols han hagut d’adme­tre que sí, perquè ja no es tro­ben sepa­rats per la con­fron­tació de pro­jec­tes polítics dife­rents i legítims –com ha pas­sat i passa a Cata­lu­nya–, sinó pel xoc entre la democràcia i l’amenaça fei­xista. El risc és cert i molt seriós, i ha fet bé l’esquerra madri­le­nya de mos­trar-ho amb tota evidència. Així, doncs, pot­ser ara algú s’haurà ado­nat que cer­tes foto­gra­fies i cer­tes con­nivències juga­ven amb foc, i que el risc real de divisió no es troba pas en l’inte­rior del joc democràtic, sinó entre aquells que volem pre­ser­var-lo i aquells altres que, tant sí com no, pre­te­nen des­truir-lo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia