Opinió

Tribuna

Jordi Cuixart i l’inevitable

“Cuixart es manté ferm, persistent i coherent amb allò que el va portar a defensar un moviment pacífic a favor del dret dels catalans a decidir el futur del país

Arribats en aquest punt, qui pot esperar encara que les estructures de l’Estat espanyol entenguin l’indult com una solució a l’atzucac de Catalunya? “El maldecap d’Espanya”, deien ahir a la portada de The New York Times en referència als presos polítics.

Però, arribats en aquest punt,

també podríem plantejar si l’indult és una solució real per als presos polítics, o per al moviment independentista català. Després de tres anys d’investidures fallides, judicis superlatius, taules de diàleg imaginari, acords ficticis (interns i externs) i una voluntat independentista il·lusòria, sabem que hi ha un 52% de la població a favor d’una independència utòpica aparcada en un pàrquing dissuasiu, amb poques o nul·les connexions per arribar a port.

El president d’Òmnium,

Jordi Cuixart, ha deixat molt clar per activa i per passiva que “no demanarà perdó” per haver intentat reconduir una manifestació espontània i provocada per part de l’Estat el 20 de setembre del 2017 davant el Departament d’Economia de la Generalitat, ni per haver impulsat la gent a votar en el referèndum de l’1 d’octubre del 2017. “El dret a votar es guanya votant”, va dir Cuixart en el judici al Tribunal Suprem que li va costar la pena de presó que està complint actualment. I en el mateix sentit s’expressava ahir en un dels diaris amb més incidència internacional. Cuixart es manté ferm, persistent i coherent amb allò que el va portar a defensar un moviment pacífic a favor del dret dels catalans a decidir el futur del país. I no se’n penedeix. I diu: “Ho tornarem a fer.” Cap d’aquestes afirmacions són etèries ni supèrflues quan les diu Jordi Cuixart.

En el mateix sentit,

Raül Romeva, en el seu llibre Esperança i llibertat, recorda el poder que els presos polítics van arribar a tenir en el procés per a l’anul·lació del servei militar obligatori per part de l’Estat espanyol. Podríem entendre que el dret a no fer el servei militar es va guanyar oposant-se a fer-lo. Tanmateix, al llarg de la història hi ha molts exemples de drets que s’han guanyat de la mateixa manera: amb vagues, protestes i acció. La primera vaga documentada l’hauríem d’anar a buscar a l’antic Egipte, quan els treballadors que construïen la tomba del faraó Ramsès III van fer algunes vagues per demanar roba i menjar. I en plena revolució industrial es va guanyar el dret a la jornada laboral de vuit hores que, tot just dissabte passat, vam commemorar coincidint amb l’1 de maig, mitjançant vagues i protestes que van acabar amb crims d’estat.

Però va ser l’1 d’octubre del 2017

una revolució pel dret a decidir? El que sí que sembla clar és que va ser un punt d’inflexió en la política catalana de la transició i va posar sobre la taula els tics que s’havien heretat de 40 anys de dictadura, en un procés que es va tancar en fals. Va posar a l’aparador una democràcia de 40 anys que, tres anys després del referèndum, encara s’aferra a l’herència d’un règim que va minvar la cultura, l’economia i el potencial de Catalunya com a nació d’Europa.

Arribats en aquest punt,

en quins termes es pot dialogar amb aquells que mantenen persones innocents a la presó? Qui pot creure que el diàleg imaginari d’una taula inexistent pot aportar solucions a una població que s’ha expressat a les urnes i al carrer i només ha rebut cops de porra i menyspreu. La interpretació que els polítics fan dels resultats electorals poques vegades coincideix amb la que es fa a les tertúlies del bar. I arribats en aquest punt ha arribat el moment de defensar les tertúlies del bar. Perquè és en aquest espai on trobes el votant real, el que tria la papereta per posar-la a l’urna, el que diu allò que li surt del cor o de les entranyes, sense interessos polítics ni de partit. És en les tertúlies del bar on s’entén la coherència de Jordi Cuixart. Però també s’entén la manca d’acord entre ERC i JxCat. També!

A les tertúlies del bar

hi ha consens sobre l’excés de retòrica d’aquells que, suposadament, ara a Catalunya, haurien de tancar acords; sobre la impotència d’un govern ingovernable i sobre el llast de la divisió estratègica. Arribats en aquest punt, venen temps difícils per a l’independentisme, malgrat que en aquests anys tots hem après que no es pot evitar l’inevitable.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.