Dies de ràdio

Dos fets sense cap apa­rent con­nexió m’han fet pen­sar en els anys que vaig viure a Ràdio Girona, als anys 70 i 80 del segle pas­sat. Per una part el dime­cres 28 d’abril estava pre­vist l’acte en què es donava el nom d’un dels pas­seigs cen­trals del sec­tor del Pla de Baix de Domeny a Fran­cina Boris Codina. L’acte es va sus­pen­dre per la pluja però es farà aviat perquè el ple ja va apro­var donar el nom d’un pas­seig a la que va ser la pri­mera veu de Ràdio Girona, el 1933. La Fran­cina, a qui mal­grat la diferència d’edat vaig con­si­de­rar amiga i pro­tec­tora, va morir el novem­bre del 2013 i és d’abso­luta justícia que la ciu­tat li dedi­qui un record en forma de pas­seig, com ha fet amb altres des­ta­cats mem­bres de la comu­ni­tat. La Fran­cina va dedi­car la seva vida a la ràdio, de molt jove a Ràdio Girona, després a Ràdio Asso­ci­ació de Cata­lu­nya i, després de la guerra, que va viure a Bar­ce­lona i en què va estar al peu del canó lite­ral­ment fins a l’entrada de les tro­pes naci­o­nals, a l’emis­sora de la Ram­bla, de nou a l’emis­sora degana giro­nina on es jubi­la­ria, tot i que va con­ti­nuar fent el seu pro­grama insígnia, Nos­tra dansa, que havia començat el 1942. I en català. Encara recordo la sin­to­nia, una sar­dana de Ricard Vila­de­sau, Girona 1808. Va ser locu­tora, però va ser sobre­tot acti­vista per la llen­gua. Se la pot recor­dar per pro­gra­mes com ¿A quién feli­ci­ta­mos hoy? o Les hores de l’amis­tat, d’entre­te­ni­ment, però sobre­tot per la feina que va fer per la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes a D’ací i d’allà, d’un clar país, Dre­ce­res de nos­tra llen­gua, o Què en sabem, de Cata­lu­nya. L’altre fet és que en Paco Baso va anun­ciar a Face­book que pre­pa­rava un lli­bre del seu pas per la ràdio. Encara el recordo arri­bar, l’abril del 1980, per fer els seus pri­mers pro­gra­mes, que, com explica, tenien al con­trol per­so­nat­ges com Isa­bel Gemio, Narcís Car­re­ras o jo mateix. Era el can­tant de Rock&Roll Damm i poc després va estre­nar a l’FM de l’emis­sora, que havien posat en marxa Josep Maria Armar­gant i jo mateix amb un gran èxit d’audiència, el seu mític pro­grama So de nit. Dono fe que va rebre milers de car­tes d’una audiència infan­til i juve­nil mul­ti­tu­dinària, que el va fer immen­sa­ment popu­lar. Dues mane­res de fer ràdio, en uns anys llu­nyans. Hono­rem i recor­dem Fran­cina Boris, que sem­pre ens va ins­tar a for­mar-nos i que tant va llui­tar per la llen­gua. I espe­rem el lli­bre d’en Paco Maco, que pot ser molt diver­tit.