De quin racisme estem fets?

Hi ha una mena de racisme quotidià i no gens infreqüent que és un cop de puny a la cara, contundent, sec, sense molles ni embenats, ni possible mala interpretació. És el que s’ha trobat una jove estudiant a l’hora de llogar una habitació: fins a tres vegades ha fet tractes per telèfon o per correu i fins a tres vegades els hi han trencat en veure la seva fesomia; a la quarta ho ha aconseguit però abans s’ha hagut d’empassar un munt d’injustificables justificacions de rebuig que ens avergonyeixen com a espècie humana. N’hi ha d’un altre tipus, més subtil –i diria que encara més dolorós–, que atribuint-se funcions protectores agredeix no la superficialitat d’una aparença sinó el cor d’una identitat que és menystinguda, exclusivament per prejudicis culturals. És el que explica una altra jove, també universitària, que, després d’acabar l’ESO en un institut massificat, des de tutoria li van aconsellar que no perdés el temps amb el batxillerat i quan el va superar amb nota alta van opinar amb amable condescendència que més valia que s’apuntés a un cicle formatiu perquè la família era pobra i havia de portar diners a casa. S’ho pregunta i ens ho pregunta: per què a d’altres alumnes els estimulaven i a ella la desanimaven? Qüestionaven la seva capacitat en funció dels orígens? O és que per ser filla d’immigrats ja havia arribat prou lluny? Això ha passat al nostre país en els últims cincs anys. De quina pasta de racisme estem fets? De cap, espero, però és bo mantenir-se alerta perquè les construccions intel·lectuals poden donar sorpreses nefastes.