Tot anirà bé?

Una negociació es cosa de dos. O de més. Però una negociació és allò que neix sempre a partir d’un conflicte i que ha de permetre a totes les parts de posar-hi fi; trobar una solució que sigui més o menys satisfactòria per a les dues, o les tres o les quatre parts. I, sobretot, que beneficiï tots aquells que representen, que fins ara son el 52% (si és que ara la xifra ja no s’ha desinflat). Quan la satisfacció que busquem és merament individual, dels interessos particulars i de marcar relacions de poder per damunt dels del col·lectiu que representem, malament rai. Que després de 84 dies (84 dies!) ERC i Junts no hagin estat capaços de sortir amb una proposta raonable que ens allunyi de la repetició electoral és un fracàs. I ho és perquè evidencien amb tota la despietat del món que les ambicions particulars (ai, el poder!) passen per sobre d’un mandat fermat pels electors, que ara cau per l’aigüera. A l’inici d’un altre conflicte, el de la pandèmia per la Covid, els aplaudiments i els missatges del tot anirà bé, tan necessaris en aquell moment de xoc, van anar seguits del cansament i del desànim actual. El temps continua corrent. En el conflicte polític, les mobilitzacions ciutadanes en favor de la independència van ser aquell missatge optimista del tot anirà bé. Ens ho vam creure. Però ara, amb aquest desgavell polític, realment tot anirà bé? Pot anar bé, si ja comença tort? Una cançó de Doctor Prats diu: “Només vull sentir-te dir: / Que al final tot anirà bé / Quan de cop la sort s’apagui / Si estem junts serà més fàcil.” Fem-ho més fàcil, sisplau.