L’educació no pot esperar

Cata­lu­nya es troba en un punt d’inflexió: o bé s’enca­mina cap a l’apro­fun­di­ment de les desi­gual­tats edu­ca­ti­ves i cap a un sis­tema de resul­tats medi­o­cres, o bé cap a una edu­cació de qua­li­tat i gene­ra­dora d’opor­tu­ni­tats per al con­junt de l’alum­nat. Així de categòrica és la diagnosi que ha fet pública la Fun­dació Bofill en la pre­sen­tació de l’anu­ari del 2020 i a ningú se li escapa que la dis­jun­tiva va molt més enllà de l’àmbit for­ma­tiu: dibuixa el model de soci­e­tat que volem per a viure. L’edu­cació no pot espe­rar i això ho haurà –hau­ria– d’enten­dre el govern que final­ment s’acabi cons­ti­tuint i que haurà –hau­ria– de fer front a l’estan­ca­ment i a la reversió –en els últims tres anys– d’avenços asso­lits en gra­du­ació d’ESO, en taxa d’aban­do­na­ment i en esco­la­rit­zació de 0 a 3 anys. L’informe retrata impor­tants man­can­ces i apunta diver­ses pro­pos­tes per a la millora. Quant a les man­can­ces: dèficit de finançament, el pres­su­post del depar­ta­ment se situa en nivells de fa deu anys mal­grat que el curs 2019/20 hi va haver 150.000 alum­nes més que el 2009/10; taxa d’aban­do­na­ment esco­lar que no baixa del 17% (mit­jana euro­pea: 10%); falta d’actu­a­lit­zació dels con­tin­guts –currículum com­pe­ten­cial i per­so­na­lit­zat–. Quant a les pro­pos­tes: beca bàsica per als infants i joves més vul­ne­ra­bles que cobreixi la gratuïtat d’acti­vi­tats com­ple­mentàries i el cost del ser­vei de men­ja­dor; sis­tema de finançament dels cen­tres d’acord a les neces­si­tats soci­als i edu­ca­ti­ves dels estu­di­ants. Per pren­dre’n nota: una soci­e­tat pro­gressa quan l’equi­tat, la qua­li­tat i l’excel·lència es donen la mà.