L’educació no pot esperar

Catalunya es troba en un punt d’inflexió: o bé s’encamina cap a l’aprofundiment de les desigualtats educatives i cap a un sistema de resultats mediocres, o bé cap a una educació de qualitat i generadora d’oportunitats per al conjunt de l’alumnat. Així de categòrica és la diagnosi que ha fet pública la Fundació Bofill en la presentació de l’anuari del 2020 i a ningú se li escapa que la disjuntiva va molt més enllà de l’àmbit formatiu: dibuixa el model de societat que volem per a viure. L’educació no pot esperar i això ho haurà –hauria– d’entendre el govern que finalment s’acabi constituint i que haurà –hauria– de fer front a l’estancament i a la reversió –en els últims tres anys– d’avenços assolits en graduació d’ESO, en taxa d’abandonament i en escolarització de 0 a 3 anys. L’informe retrata importants mancances i apunta diverses propostes per a la millora. Quant a les mancances: dèficit de finançament, el pressupost del departament se situa en nivells de fa deu anys malgrat que el curs 2019/20 hi va haver 150.000 alumnes més que el 2009/10; taxa d’abandonament escolar que no baixa del 17% (mitjana europea: 10%); falta d’actualització dels continguts –currículum competencial i personalitzat–. Quant a les propostes: beca bàsica per als infants i joves més vulnerables que cobreixi la gratuïtat d’activitats complementàries i el cost del servei de menjador; sistema de finançament dels centres d’acord a les necessitats socials i educatives dels estudiants. Per prendre’n nota: una societat progressa quan l’equitat, la qualitat i l’excel·lència es donen la mà.