La mentida i tota la mentida

Hannah Arendt ha deixat escrit que la veritat i la política no es porten gaire bé i que ningú, que ella sabés, no ha situat mai la veracitat entre les virtuts polítiques. La raó l’atribueix a la supervivència com a objectiu de la política. Arendt explica que a priori sembla contradictori que la veritat no sigui un dels mecanismes i valors ètics que tot ciutadà voldria tenir incorporat en la seva societat i ho compara amb altres valors com ara la justícia. Però seguidament es pregunta, cal fer sempre justícia malgrat que es posi en joc la supervivència del món? En aquest sentit, remata el dubte filosòfic preguntant-se si no és pas l’existència la que precedeix clarament tota la resta, tota virtut i tot principi. He recordat aquesta lectura d’Arendt aquesta setmana de negociacions escoltant les explicacions d’un i altre partit sobre el trencament de les negociacions per formar govern i els relats, les petites narracions que comencen a aflorar, no casen. Així que o no es diu la veritat o es diu a mitges o directament es menteix, un verb difícil d’escriure però fàcil de pronunciar i representar i que els uns i els altres també es tiren pel cap. “Això és mentida”, ha dit un negociador sobre les paraules d’un altre. I es té la sensació que la mentida pot quedar establerta perquè el que ja està en joc és la supervivència.