Opinió

A la tres

El teatre de Junts i ERC

“Ja ho cantava La Trinca, passen els anys i continuem a la reserva, com els apatxes de l’oest americà

Men­tre els nos­tres polítics cul­ti­ven l’afició pel tea­tre –del dolent–, a la ciu­ta­da­nia ens queda el recurs de refu­giar-nos al cinema, que revifa en sales i pla­ta­for­mes. Tal com pro­clama l’actriu Bruna Cusí en una defi­nició feliç que hau­ria d’ins­pi­rar els nego­ci­a­dors de la Inves­ti­dura: “El cinema ha de fer que els humans ens sen­tim menys sols.” És veri­tat, sols estem pit­jor, també en política. Per això con­forta lle­gir la notícia que l’Ajun­ta­ment de la Bis­bal d’Empordà, amb l’Enric Marquès al cap­da­vant, nego­cia amb el Bis­bat la cessió i reo­ber­tura del cinema Foment, que fa vint anys que està tan­cat. Es tracta de redreçar una altra de les pèssi­mes herències del pujo­lisme, que als anys vui­tanta del segle pas­sat va pri­o­rit­zar que cada muni­cipi tingués el seu pavelló sense impor­tar-li que els cine­mes anes­sin tan­cant: el més emblemàtic de la capi­tal baix-empor­da­nesa, l’Olímpia, per con­ver­tir-se en un super­mer­cat. Els que aquesta set­mana ens hem vacu­nat amb Pfi­zer tenim prou anys per recor­dar tar­des memo­ra­bles al Foment, on ens podíem arri­bar a creure que en Tar­zan era capaç d’enfor­qui­llar coco­drils i domes­ti­car mones, que en Louis de Funès era el millor gen­darme de Saint-Tro­pez o que en Burt Lan­cas­ter podia pas­sar per Apatxe. Par­lant d’indis, ja ho can­tava La Trinca –uns altres que tor­nen–, a l’època glo­ri­osa del Foment: “Diu que hi ha una tribu d’indis a l’oest ame­ricà que té alguna reti­rada amb el poble català, són i seran gent apatxe tant si es vol com si no es vol.” Pas­sen els anys i con­ti­nuem a la reserva. Espe­rem, almenys, que els cine­mes reo­brin, els vells i els nous. Com el nos­tre Foment, on també s’havien cele­brat debats elec­to­rals, això sí amb actors menys sobre­ac­tu­ats que aquests par­la­men­ta­ris d’ara, que només es pre­o­cu­pen de cul­par els altres del fracàs de la funció men­tre la pla­tea s’esgar­ga­me­lla cri­dant “que es facin un petó”. Sí, molt de tea­tre, perquè tots saben que, mal­grat l’estira-i-arronsa, al final aca­ba­ran evi­tant noves elec­ci­ons. O, si no, sí que s’abai­xa­ria el teló.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.