Un luxe que ens mata

Hi ha coses que no es poden oblidar. Aquells dies en què s’havia de prioritzar malalts, que els pacients més grans es quedaven sense respiradors. Ho recorda l’infermer de l’hospital de Bellvitge Alejandro López en un reportatge publicat en aquest diari i ens recorda a tots plegats les primeres setmanes d’una pandèmia descontrolada arrabassant vides i posant els sanitaris al límit de la resistència física i emocional, un límit allargat a l’infinit: molts d’ells encara estan doblant torns i realitzant un munt d’hores extraordinàries. No és estrany que el programa Retorn del Col·legi Oficial d’Infermers i Infermeres de Barcelona, que s’adreça a col·legiats/es amb problemes de salut mental i addiccions, hagi augmentat en un 56% el nombre de visites realitzades el 2020. Els aplaudiments –recordem-ho també– d’una ciutadania conscient i agraïda per l’entrega de qui era a primera línia cuidant-nos, s’han de convertir en una exigència política per resoldre problemes estructurals que el coronavirus va destapar amb tota cruesa: ens falten infermeres. A Catalunya la ràtio és de 6,2 per cada 1.000 habitants (Navarra, 8,6; Andalusia, 4,4; mitjana UE, 9,5). El reconeixement sincer a la seva tasca passa per l’increment de recursos, la millora de sous –sobretot a les residències i els centres sociosanitaris–, el fre a l’eventualitat, la promoció professional. Perquè les condicions precàries han provocat des del 2011 –i encara ara– la fuga de personal qualificat a l’estranger, un luxe que ens mata (i no és només una metàfora). Defensem la sanitat pública!