Netanyahu no perd res

Que dilluns coin­cidís una de les últi­mes nits dels ramadà, que per als musul­mans tenen una sig­ni­fi­cació espe­cial per pre­gar a l’Espla­nada de les Mes­qui­tes i tro­bar-se després pales­tins resi­dents a Jeru­sa­lem amb àrabs de ciu­ta­da­nia isra­e­li­ana a la Porta de Damasc, amb el 10 de maig, data ano­me­nada per grups jueus com el Dia de Jeru­sa­lem, en què fan una marxa que com­me­mora la con­questa de la Ciu­tat Vella de Jeru­sa­lem, era només una infla­ma­ble coin­cidència en la cruïlla de reli­gi­ons i calen­da­ris que és Jeru­sa­lem. Però la per­mis­si­vi­tat de les auto­ri­tats amb la marxa que volia entrar al lloc sagrat del musul­mans, la tensió que hi havia per la decisió de desa­llot­jar famílies pales­ti­nes de les seves cases al barri de Sheik Jar­rah i la desig­nació per part del pre­si­dent d’Israel del cen­trista Yair Lapid per que intentés acon­se­guir una majo­ria per fer govern, després d’un nou fracàs de Ben­ja­min Neta­nyahu, podia fer pen­sar que Neta­nyahu pre­fe­ria un nou esclat de violència per man­te­nir-se en el poder.

En totes les sumes pos­si­bles per for­mar una majo­ria després de les qua­tre elec­ci­ons cele­bra­des els últims dos anys, eren deci­sius els dipu­tats àrabs de la Kenésset. Després de les elec­ci­ons del pas­sat 23 de març, els qua­tre dipu­tats de Man­sour Abbas, que es va pre­sen­tar al marge de Llista Con­junta àrab, sem­blava que volien afe­gir-se a una coa­lició de govern con­ser­va­dora encapçalada per Neta­nyahu, perquè com­par­tei­xen valors morals amb els par­tits jueus orto­do­xes. En canvi, els sis dipu­tats àrabs de la Llista Con­junta eren deci­sius per a un pos­si­ble govern alter­na­tiu a Neta­nyahu, cosa impro­ba­ble en l’esce­nari actual. Si Neta­nyahu és desa­llot­jat del govern perdrà les prer­ro­ga­ti­ves que el pro­te­gei­xen con­tra el setge judi­cial per les cau­ses per cor­rupció que pesen sobre ell. Per això, evi­tar que el Lapid pogués fer govern i anar a unes cin­que­nes elec­ci­ons, en un esce­nari de tensió amb els pales­tins, era la sor­tida més fàcil.

El pro­blema és que, tal com ha evo­lu­ci­o­nat en cinc dies la violència que va començar per l’actu­ació poli­cial a la Porta de Damasc i l’Espla­nada de les Mes­qui­tes, s’aboca tant Israel com els pales­tins a un esce­nari des­co­ne­gut que cau­sarà molts de morts, no aju­darà a resol­dre el con­flicte i can­viarà en part les tor­nes o el resul­tat habi­tual dels enfron­ta­ments, atès que Hamas i la Gihad Islàmica han demos­trat tenir capa­ci­tat per llançar 1.050 coets i míssils cap a les ciu­tats d’Israel en només 38 hores, quan en l’última cri­sis bèl·lica, la de 2014, aquests grups pales­tins només eren capaços de dis­pa­rar un màxim de 150 coets per dia, la majo­ria dels quals eren inter­cep­tats per l’escut defen­siu isra­elià. Ara, amb la potència de foc pales­tina, per més que se n’inter­cep­tin molts, les ciu­tats isra­e­li­a­nes patei­xen l’efecte del foc palestí i moren també civils isra­e­li­ans.

Israel, que ha res­post bom­bar­de­jant tota mena d’ins­tal·laci­ons civils i mili­tars de Gaza, sem­bla que por­tarà a terme una ofen­siva ter­res­tre amb tancs i tro­pes dins de la franja, que pot mar­ti­rit­zar de nou però no pot der­ro­tar.

I, en aquest esce­nari, més enllà de debi­li­tar l’Auto­ri­tat Naci­o­nal Pales­tina, que estava a punt de con­vo­car unes necessàries elec­ci­ons que ja han estat ajor­na­des, podria escla­tar ara una nova inti­fada que, a diferència de les ante­ri­ors, no la pro­ta­go­nit­za­rien només joves pales­tins de la Cis­jordània ocu­pada, sinó també àrabs de ciu­ta­da­nia isra­e­li­ana, dins de les ciu­tats d’Israel, que aquesta set­mana ja han sor­tit al car­rer per enfron­tar-se amb la poli­cia i ciu­ta­dans jueus.