Que dilluns coincidís una de les últimes nits dels ramadà, que per als musulmans tenen una significació especial per pregar a l’Esplanada de les Mesquites i trobar-se després palestins residents a Jerusalem amb àrabs de ciutadania israeliana a la Porta de Damasc, amb el 10 de maig, data anomenada per grups jueus com el Dia de Jerusalem, en què fan una marxa que commemora la conquesta de la Ciutat Vella de Jerusalem, era només una inflamable coincidència en la cruïlla de religions i calendaris que és Jerusalem. Però la permissivitat de les autoritats amb la marxa que volia entrar al lloc sagrat del musulmans, la tensió que hi havia per la decisió de desallotjar famílies palestines de les seves cases al barri de Sheik Jarrah i la designació per part del president d’Israel del centrista Yair Lapid per que intentés aconseguir una majoria per fer govern, després d’un nou fracàs de Benjamin Netanyahu, podia fer pensar que Netanyahu preferia un nou esclat de violència per mantenir-se en el poder.

En totes les sumes possibles per formar una majoria després de les quatre eleccions celebrades els últims dos anys, eren decisius els diputats àrabs de la Kenésset. Després de les eleccions del passat 23 de març, els quatre diputats de Mansour Abbas, que es va presentar al marge de Llista Conjunta àrab, semblava que volien afegir-se a una coalició de govern conservadora encapçalada per Netanyahu, perquè comparteixen valors morals amb els partits jueus ortodoxes. En canvi, els sis diputats àrabs de la Llista Conjunta eren decisius per a un possible govern alternatiu a Netanyahu, cosa improbable en l’escenari actual. Si Netanyahu és desallotjat del govern perdrà les prerrogatives que el protegeixen contra el setge judicial per les causes per corrupció que pesen sobre ell. Per això, evitar que el Lapid pogués fer govern i anar a unes cinquenes eleccions, en un escenari de tensió amb els palestins, era la sortida més fàcil.

El problema és que, tal com ha evolucionat en cinc dies la violència que va començar per l’actuació policial a la Porta de Damasc i l’Esplanada de les Mesquites, s’aboca tant Israel com els palestins a un escenari desconegut que causarà molts de morts, no ajudarà a resoldre el conflicte i canviarà en part les tornes o el resultat habitual dels enfrontaments, atès que Hamas i la Gihad Islàmica han demostrat tenir capacitat per llançar 1.050 coets i míssils cap a les ciutats d’Israel en només 38 hores, quan en l’última crisis bèl·lica, la de 2014, aquests grups palestins només eren capaços de disparar un màxim de 150 coets per dia, la majoria dels quals eren interceptats per l’escut defensiu israelià. Ara, amb la potència de foc palestina, per més que se n’interceptin molts, les ciutats israelianes pateixen l’efecte del foc palestí i moren també civils israelians.

Israel, que ha respost bombardejant tota mena d’instal·lacions civils i militars de Gaza, sembla que portarà a terme una ofensiva terrestre amb tancs i tropes dins de la franja, que pot martiritzar de nou però no pot derrotar.

I, en aquest escenari, més enllà de debilitar l’Autoritat Nacional Palestina, que estava a punt de convocar unes necessàries eleccions que ja han estat ajornades, podria esclatar ara una nova intifada que, a diferència de les anteriors, no la protagonitzarien només joves palestins de la Cisjordània ocupada, sinó també àrabs de ciutadania israeliana, dins de les ciutats d’Israel, que aquesta setmana ja han sortit al carrer per enfrontar-se amb la policia i ciutadans jueus.