Justícia universal necessària

Si el principi de la justícia universal funcionés no existirien genocidis, crims contra la humanitat, crims de guerra, execucions extrajudicials, tortures i desaparicions forçades perquè cap dels autors de tan execrables delictes podria protegir la seva impunitat en cap indret del planeta: tots els estats tindrien el deure moral i legal de perseguir-los independentment de la nacionalitat de botxins i víctimes. Potser aquest plantejament ideal d’una lògica inqüestionable i una pràctica combatuda per interessos superiors a la vida i als drets de les persones, se’l va fer més d’un dels assistents a la xerrada que va tenir lloc dijous a Girona –dins dels actes de la Setmana Casaldàliga– entre dos competents investigadors en dret, Salvador Martí i Elisabeth Fuentes. Es va parlar de l’empenta llatinoamericana a l’hora d’impulsar les comissions de la veritat que van posar al descobert l’horror de les dictadures argentina, xilena, uruguaiana, guatemalenca, salvadorenya (també de les lleis d’amnistia i punto final per frenar les responsabilitats penals). Es va recordar que Espanya havia estat pionera en aquesta jurisdicció amb la detenció de Pinochet a Londres (també que a Garzón li van tallar les ales quan va pretendre investigar el franquisme). Es va condemnar la reforma exprés del 2014 –molt restrictiva– per impedir l’encausament, entre d’altres, d’autoritats xineses per les matances al Tibet. La justícia universal és una causa necessària per l’humanitat que el mercadeig polític devalua i així és com es van repetint els crims: a Palestina, al Mediterrani, a Colòmbia....