La metamorfosi

Des que neix una cri­a­tura, mares i pares sen­ten l’amenaça: “Ja veu­reu quan sigui ado­les­cent!” I cla­ven els ulls en el nadó que els mira amb devoció i pen­sen que ja els va bé que creixi, almenys que es faci una mica més gran i els deixi dor­mir, però que no tin­gui pressa a començar la temi­ble meta­mor­fosi. Alguns ho pin­ten gai­rebé com una male­dicció, una etapa en què aquells fills esti­mats es con­ver­tei­xen en per­so­nes des­co­ne­gu­des –des­co­ne­gu­des fins i tot per a si matei­xes– i els apa­reix una insòlita neces­si­tat de tor­tu­rar els pobres pares.

És evi­dent que l’ado­lescència són llamps i trons, però també hi ha calma, ven­tets suaus i pri­ma­ve­res flo­ri­des, i tot el catàleg de metàfores mete­o­rològiques que vul­gueu (i ja ho deixo aquí, que la cosa embafa). No sem­pre és fàcil ento­mar els can­vis d’humor, posar al seu lloc els esti­ra­bots o aco­llir les llàgri­mes ines­pe­ra­des; entre altres raons perquè es poden suc­ceir amb una rapi­desa difícil de seguir per un adult. Però a vega­des dels silen­cis i els monosíl·labs en sor­geix alguna cosa: qua­tre parau­les lli­ga­des que pot­ser, que qui sap, que tant de bo, poden ser una invi­tació, encara que tèbia i des­ga­nada, a la comu­ni­cació. Si estem atents i detec­tem aquell sub­tilíssim senyal, és moment d’esti­rar el fil amb cura i sense sem­blar massa asse­de­gats. Dis­si­mu­lem el desig de pre­gun­tar, opi­nar, acon­se­llar. Un sim­ple “ah”, amb una ento­nació d’interès rela­tiu, a vega­des és l’estratègia més intel·ligent. Així inten­tem que no se sen­tin acla­pa­rats per l’insu­por­ta­ble pes de l’auto­ri­tat materna/paterna. Un “ah” gai­rebé no és res, o és el que ells desit­gin. Que siguin ells qui por­tin el fil fins on vul­guin, i ens fem pre­sents fins on els cal­gui. Si tenim sort, podrem arri­bar a tenir una con­versa quasi adulta, una satis­facció que quan dor­mien al bres­sol no podíem ni sos­pi­tar.

És clar que els ado­les­cents no són tots, ni sem­pre, esquerps o hermètics. N’hi ha que bullen, que no els atra­pes, que no tenen prou hores per conèixer gent, per expres­sar les seves idees, per anar a tot arreu i llui­tar per totes les cau­ses, per fer els divuit i treure’s el car­net de con­duir i no per­dre’s cap con­cert i viure en un pis d’estu­di­ants i viat­jar pel món (o fer-se stre­a­mer o acu­mu­lar bit­coins i ser el més ric de la comarca). Il·lusi­ons o fan­ta­sies, com ho podem saber? “Mare, no em diguis que és impos­si­ble, que això no se sap mai… n’hi ha un que als setze el van con­trac­tar a Goo­gle.” Encara que no sigueu exper­tes en estadística, és fàcil veure que si només li ha pas­sat a un noi de setze anys entre ves a saber quants mili­ons de joves de setze anys que hi ha al món, és una pro­ba­bi­li­tat tirant a baixa. Davant d’això és difícil deci­dir si fer-los un bany de rea­li­tat, a risc que et diguin que només vols tallar-los les ales (ai) o dei­xar que somniïn com només se som­nia a aques­tes edats, amb la il·lusió des­bor­dant d’estar a les por­tes de la vida adulta, que per a molts és una lli­ber­tat sense limits (ai, ai).

“No n’espe­ris gaire cosa, d’ells”, m’adver­teix el tutor, “pot ser que no par­ti­ci­pin”. Estic a punt de començar una xer­rada sobre un lli­bre, i “ells” són ado­les­cents que estu­dien en un ins­ti­tut del Vallès i que ara omplen les cadi­res de la sala d’actes. Xer­ren entre ells, riuen flui­xet i espe­ren que comenci aquesta acti­vi­tat que els ha estal­viat un parell de clas­ses. L’argu­ment del lli­bre és una història de superació d’una noia jove en cir­cumstàncies molt extre­mes. Acabo i es fa el silenci. El tutor em mira amb les celles aixe­ca­des com volent dir “ja t’ho deia”. Però és un silenci espe­cial, no sem­bla que ningú s’hagi endor­mis­cat. Tímida­ment s’aixeca una mà, dues, tres. Volen par­lar de la valen­tia d’aque­lla noia, volen saber com s’ho va fer per sobre­viure, si és feliç. Hi ha algú que parla amb els ulls bri­llants. Hi ha poques parau­les, és veri­tat. Però després, sense la classe al davant, alguns venen a par­lar amb mi, que no soc la mare ni la pro­fes­sora. Volen saber més coses, volen expres­sar la indig­nació per les injustícies que pateix la pro­ta­go­nista, volen saber si aquesta història m’ha can­viat la vida.

Pot­ser quan tor­nin a casa faran mor­ros a l’hora de sopar, i demà el tutor els haurà de cri­dar l’atenció perquè es dis­trau­ran. Però al moment més impen­sat alguna cosa els tor­narà a com­moure. I així fins que s’acabi la tem­pesta.