Opinió

De set en set

Per l’ull de l’agulla

La pri­mera vegada que vaig veure els morts de covid de l’Índia, imat­ges duríssi­mes de per­so­nes ago­nit­zant al mig del car­rer, va ser el mateix dia que el Tele­notícies va anun­ciar que limi­ta­ria l’emissió d’esce­nes de la vacu­nació a Cata­lu­nya per no ferir la sen­si­bi­li­tat dels tele­es­pec­ta­dors que sen­ten aprensió a les agu­lles. Hi havia hagut quei­xes. Pel que sem­bla, no els en va arri­bar cap de gent molesta per haver mos­trat malalts api­lats a les por­tes dels hos­pi­tals, ni lli­te­res fetes d’ura­lita, ni paci­ents ofe­gant-se amb l’únic con­sol d’un vano a falta de bom­bes d’oxi­gen, ni per des­comp­tat pels cen­te­nars de pires funeràries que cre­men nit i dia a Nova Delhi. La pers­pec­tiva d’Occi­dent cap tota dins el forat de l’agu­lla a través del qual es con­tem­pla a si mateix. Com la mateixa cam­pa­nya de vacu­nació, que aspira a asso­lir allò que els experts en diuen una “immu­ni­tat de ramat”, la nos­tra mirada és immune al sofri­ment de la cleda del cos­tat, men­tre la nos­tra esti­gui ben proveïda de pinso. Equi­pa­rar-te a un ramat, immu­nit­zat o no, ja com­porta alguna classe de rao­na­ment boví. Alguns com­panys que comen­ta­ven en feliç rot­llana l’experiència recent de vacu­nar-se (“oh, no has de fer ni vint minuts de cua”, “oh, no fa gens de mal”), van reac­ci­o­nar amb una ganyota incòmoda quan vaig intro­duir en la con­versa la para­doxa de la nos­tra pre­o­cu­pació per la pun­xada men­tre a l’Índia en moren a milers sense ocasió de pre­gun­tar-se si sen­ten fòbia o no a la sang. Algú va dei­xar caure suau­ment l’acu­sació que els con­tra­ris a les vacu­nes són uns inso­li­da­ris. Sovint et deixa de pedra, la força remu­gant del ramat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.