Els Montagú i els Capulet

Ja tenim l’acord aquí. Els Montagú i els Capulet han superat els seus esculls insuperables i donaran lloc a la investidura d’Aragonès. No han estat l’ANC, les manifestacions al carrer, el soroll de Twitter ni les crides a la concòrdia (i a la vergonya) de Cuixart. Ha estat la suma de debilitats. Tot indica que la pressió dels quatre-cents salaris públics a repartir, la por a ser assenyalats amb el dit i el risc de trencament del partit-moviment de Junts han fet l’acord possible. Estem, doncs, davant del que sembla una reedició de la legislatura anterior: amb un acord pragmàtic de mínims i amb un govern en perill constant d’estimbar-se en funció del context mediàtic i judicial que ens vingui imposat.

Darrere les desavinences hi ha, sens dubte, diferències de lectura del moment històric, el mal personal causat per la repressió i, sobretot, els anticossos generats per anys de tensions compartides. Tanmateix, avui en dia, tot això és secundari. La unitat de l’independentisme no existeix. A menys que també ens creguem que l’acord PSOE-Podemos significa avançar cap al socialisme, és clar. Per fer del cinquanta-dos per cent quelcom més que un eslògan, l’independentisme necessita força més que un acord imposat des de fora. De moment, som davant d’un xoc d’estratègies amb força dubtes.

Estratègia 1: La via parlamentària. Gestió. Acumulació de forces. Buscar nous aliats i situar la independència en el camí de les majories suficients i incontestables. Parlamentàriament. Aquí i a Madrid. Vindria a ser una reedició de l’aposta que ens va dur fins a l’U d’Octubre però sense cop de força unilateral ni terminis. Els dubtes raonables: Què du a pensar que el guió ara sí que funcionarà? Quina és la majoria suficient? Per quines vies, en l’eventualitat d’aconseguir aquesta majoria, s’arribarà a l’esperat desenllaç republicà? La prova del cotó: com es mesurarà l’èxit d’aquesta estratègia? La crítica a Esquerra serà voler convertir l’independentisme en poc més que una crossa retòrica.

Estratègia 2: Els límits del parlamentarisme. Parteix de fer punt i seguit amb l’agenda política que ens va dur fins al 2017 i fins a Torra. La retòrica de la desobediència i els gestos simbòlics d’oposició. Amb els mateixos lideratges: uns a la presó, els altres a l’exili. El mateix intent d’una transversalitat cada cop més reduïda a un únic partit. Diguem-ne millor moviment. Parlem d’una estratègia que pretén haver après de les limitacions observades: menystenir la força repressora de l’Estat, sobreestimar l’atenció mediàtica internacional, comprovar el limitat poder que la condició autonòmica atorga per confrontar l’Estat. Tanmateix, ens deixa amb l’encàrrec d’executar un mandat democràtic i una legitimitat reconegudes per una part minvant de l’independentisme. Ja no diem de la ciutadania. Posats a desbordar l’Estat, quins són els esforços que es demanaran a la gent? En nom de qui?

Cap estratègia sembla bona per ella mateixa. Tampoc semblen compatibles. Per damunt de tot, cap és bona perquè només és compartida per una part de l’independentisme. Recordem que si el trajecte fins al referèndum es va sostenir a cop d’oferir unes expectatives desorbitades, l’itinerari que ens du fins a les darreres eleccions només s’ha mantingut per un èxit (parcial) independentista i dos errors (greus) de l’Estat. D’una banda, la unitat aconseguida via mobilització popular. De l’altra, la brutalitat policial i una estratègia repressiva, diferida i contínua, que ens recorda cada dia el nostre estatus pseudocolonial. Així doncs, la gent ha votat independentisme per fidelitat. Ni l’acció d’un govern erosionat pertot arreu ni els encerts de les cúpules dels partits en són els causants. I aquest fet, per ell mateix, hauria de preocupar als dirigents dels dos partits.

I arribem al moment actual. La munió de voluntats i passions, individuals i col·lectives, que s’han mobilitzat per conduir la parella a l’altar farien bé de recordar que els matrimonis a la força ja són cosa del passat. La desitjada unitat, si ha d’arribar, només pot ser fruit de l’acord i del temps. Aquestes són condicions necessàries, tot i que no suficients. I per aquest motiu sí que ens cal una mesa de diàleg, de debò. Al marge del govern i que miri al futur i no pas al passat. Fins en aquest moment, el cinquanta-dos per cent no existeix.