Crispetes i un bon llibre

Sota les llambordes de París hi dormia la postmodernitat afilant la daga de l’escepticisme, mentre a sobre, els fills de Sartre fugien de l’autoritat per abraçar una pornografia neoliberal capaç d’exhibir una maqueta del mur de Berlín al despatx d’una elèctrica qualsevol. Aquell maig de roses vinícoles les víctimes van desertar sense condicions, no hi va haver presoners, i des de llavors la postmodernitat ha arrossegat gradualment la política cap a una dialèctica buida de contingut.

Ja no queda pràcticament res: la dreta al·lèrgica a la diversitat territorial lloga per hores el relat d’un thatcherisme sense ideals, on la llibertat és l’apologia de l’individu per sobre de la societat, mentre, d’altra banda, l’esquerra, a falta d’iniciatives d’esquerres, vesteix des de les poltrones homenatges al 15-M i, d’aquesta manera, dissimula l’esperpent d’haver-se convertit en capellans obsessionats a excomunicar els heretges de la correcció política, una pràctica ideal per multiplicar la legió inacabable d’ayusers, o sigui, personatges especialitzats a robar-nos els significats dels mots per confeccionar un relat fictici com a fonament de majories consolidades.

Per tant, arribats al 2021 i tenint certa perspectiva històrica de les darreres dècades, ja podem afirmar que jugar a ser postmoderns en el món de l’art permet una democratització estètica fruit de la defensa d’un pluralisme de sensibilitats, però quan aquests paràmetres de dessacralització es traslladen a la política, acabes perdut entre càrrecs de nom anglosaxó que no han fotut un pal a l’aigua i conceben la gestió pública com un espai de màrqueting per engreixar un partit qualsevol, i és aquí, just aquí, que apareix el cas català escopint al bell mig de la feblesa postmoderna.

Així doncs, per què els independentistes són el gra al cul d’Espanya? Molt senzill. Tenim dos milions de persones fidels als fonaments de la modernitat i al seu concepte de progrés lligat a una causa, com si el Maig del 68 no hagués passat per ells i l’evitessin amb paràmetres d’estat nació del segle XIX, i per tant, quan un estat com l’espanyol s’estructura en els fonaments més dèbils de la postmodernitat no pot comprendre un modus operandi oposat al tot té un preu. De totes maneres, l’animal postmodern intentarà despullar l’argumentari del rival anant a l’objectivitat decebedora de l’independentisme durant els darrers quatre anys: que l’1 d’octubre va ser una farsa, que el govern Torra ha tingut un excedent d’èpica i una manca de contingut, que l’Aragonès festeja amb un pragmatisme de connotacions autonomistes, que la massa independentista ha renegat dels partits, i que realment no hi havia pla B, ni ho tenien a tocar, ni Europa els mirava, ni existia l’amic de l’amic anònim que enviava una nota de veu on explicava que Alemanya estava esperant la declaració. Res de res.

Però aquí arriba l’enèsim error del postmodern desconeixedor de la modernitat: el fracàs dels representants no tomba les causes quan estan sustentades en conviccions fermes, i és clar, mentre Espanya compri la roda mercantilista de la postveritat no entendrà que Catalunya ha cremat la dicotomia binària entre dreta i esquerra per una causa que no té a veure amb quatre indults; és més, els convençuts per les porres de l’octubre del 2017 solidificaran més les pròpies conviccions si els progres simpàtics que diuen tenir un projecte per Catalunya passen el ribot per la taula del diàleg en nom de la convivència: el conflicte seguirà en el punt de partida, en la tensió mateixa entre la modernitat i la postmodernitat com a moviments oposats.

Arribats aquí, on és la solució? El postmodern pensarà en un pacte econòmic per calmar els anhels del contrari, i el modern votar, votar, votar i votar fins que la seva causa sigui la guanyadora. Així doncs, sort amb la taula de diàleg perquè jo, mentrestant, vaig a comprar crispetes i començo a llegir l’autobiografia musical de Mark Oliver Everett. La felicitat és a una altra banda.