La merda que devora l’or

La franquícia barcelonina de l’Hermitage continua acaparant dia sí dia també les informacions culturals, de manera que queden relegats temes que es mereixerien una atenció preferent. Per exemple que la Fundació Miró només obri tres dies a la setmana. Que la Fundació Tàpies i no sé quantes institucions més funcionin sense director. Que el personal subcontractat dels museus tingui unes condicions laborals indignes. O que el monestir de Poblet hagi desmantellat les visites substituint els guies per codis QR. El debat sobre l’Hermitage, un llop (especulació) amb pell de xai (museu), fa ombra fins i tot a les bones notícies, com ho és que cinc espais del Maresme s’hagin unit per organitzar una exposició de Perejaume disseminada per tota la comarca. La intervenció central és un impactant femer daurat en un hort de Mataró, el que vindrien a ser els projectes suposadament culturals que només es regeixen per la lògica de la rendibilitat econòmica. I que en saben un munt d’embolcallar les coses, especialment les que no tenen cap mena d’arrelament en el lloc: ni amb la història, ni amb els conflictes, ni amb les persones del lloc. El final d’aquestes operacions impostades és el mateix que tindrà, més d’hora que tard, l’obra de Perejaume: la merda acabarà devorant les finíssimes làmines de pa d’or, i sense pietat.