La motxilla

Passa com quan estàs embarassada, que veus embarassades pertot arreu, o quan vas a l’estiu a algun lloc desconegut i resulta que tothom hi ha estat i tothom te’n parla. Cada vegada que un fill fa la selectivitat, sembla que tot el món s’aturi per aquest ritual iniciàtic de la vida adulta. I et ve a la memòria quan et va tocar a tu i et sembla que no hi havia tanta pressió afegida, com ara aquesta nota de tall per entrar a la carrera. I penses si no en fem tots un gra massa, de tot plegat, d’això que, al capdavall, és només un examen. “Encara que suspenguessis o que no arribessis a la nota de tall, que no ha de passar, l’endemà tornarà a sortir el sol”, t’afanyes a dir-li com per estalviar-li el tràngol d’instal·lar-se mentalment, ni que sigui per un instant, en el pitjor escenari. I ara sents que et vas embalant, que continues volent desdramatitzar situacions que, en el seu dia, també a tu et van neguitejar. I li parles d’assaborir el fruit de cada dia, de les lluminoses tardes de juny i li recordes que la meta és el camí. I, després, et quedes en silenci. Intueixes que l’altre ja té el cap en un altre lloc i t’adones que no pots descarregar de cop sobre qui emprèn la ruta tota l’experiència que portes acumulada. I notes que, amb la teva motxilla a l’esquena, tu també traspasses un llindar i ja comences a tenir una edat.