Corregir la història

No acabo de llegir mai La il·lusió occitana de l’August Rafanell. Hi torno, hi retorno i tan aviat soc al primer volum com al segon volum. 1.500 planes editades per Quaderns Crema l’any 2006, premi Crítica Serra d’Or l’any 2007. Deu ser sobretot que m’interessa tant que el que no vull és acabar de llegir-lo. I més encara perquè el final, com tots els finals mal plantejats, és un final trist. L’únic final lògic, tanmateix perquè, tal com escriu a l’epíleg Robert Lafont, el somni panoccità, el somni d’una unió entre un costat i l’altre dels Pirineus –Catalunya del Nord inclosa– era un matrimoni impossible. Si bé durant temps, després de la derrota de Muret, el 12 de setembre de l’any 1213, ens ha semblat que es tractava de corregir la història, el fet innegable és que la història d’Occitània i de Catalunya ha anat per camins diferents. A la nostra banda, Catalunya era encara prou forta per crear i repoblar i dur la llengua a les Illes i al País Valencià. Set o vuit segles més tard, de la Renaixença fins quasi als nostres dies, Catalunya, els Països Catalans, eren encara prou sòlids i tenien prou consciència lingüística i nacional per poder continuar malgrat tot. Fins i tot malgrat el franquisme i això d’ara, dies abans que uns i altres s’asseguin. “A dialogar”, diuen.

Però, no ens enganyem: Espanya ens hi ha ajudat molt. Tanta ineficàcia és fins i tot digna d’agrair, també és per això que encara hi ha esperances per a la nostra llengua. França, en canvi, no hi ha ajudat gota. És l’exemple del que Espanya no ha sabut fer. És sobretot per això, que al costat nord d’aquesta nació il·lusionant que aniria de Niça a Bordeus i de molt més al nord de Tolosa fins a Múrcia, la consciència nacional s’ha anat diluint si és que mai havia existit. I que la llengua s’ha anat perdent a poc a poc. Es va acceptar que era un patuès, que no servia per a res, i ni Occitània ni l’occità no han arribat a consolidar-se, tot i que ben possiblement molts dels occitans ni s’ho han arribat a proposar. Mistral i el felibrisme? El passatemps literari d’uns quants. Cap projecte ambiciós, doncs. Tot plegat, per a molts, sobretot una idea romàntica. No gaire res més que una moda.

Però alguns hi van creure. I hi van creure molt. Rafanell no para d’esmentar intel·lectuals d’un i altre costat que durant temps o en alguns moments de la seva vida van defensar l’occità –molts d’ells pensant que era el mateix que el català– i defensant també la unió entre els Països Catalans i Occitània. Maragall, per exemple. Però què és el que no va arribar a creure Joan Maragall? Gent, en tot cas, que, amb més o menys formació i amb més o menys continuïtat, van creure també, que ja que Occitània i els Països Catalans tenien una llengua comuna i un passat comú, bé podien tenir un projecte conjunt.

Potser un somni impossible. Fa cap a vint anys, el dia que vaig tenir la sort de poder entrevistar l’admirat Martí de Riquer, em va dir que en tota la seva vida només havia parlat en provençal amb l’Abat Salvat, un home que defensava –segons Riquer sense cap raó– que provençal i català eren la mateixa llengua. Una il·lusió il·lusòria com diu també Rafanell. La “Gran idea”, com diu Robert Lafont en l’epíleg del llibre de Rafanell referint-se a una nació comuna, perquè “de més grans en la història d’Europa com aquesta idea no n’hi ha gaires”.

Escric tot això, unes setmanes més tard que a França hagin aturat la possibilitat de fer classes bilingües arreu de la Catalunya del Nord, d’Occitània i de tants altres llocs. Dies després també, de les manifestacions que hi ha hagut a tants de punts del que avui és França. Se’n sortiran? Ho veiem difícil, però no impossible. Aparentment, avui vivim en un món gens romàntic, aparentment també molt diferent del temps de la Renaixença, un món on la ciència i la raó han substituït el romanticisme. Però potser no tant. Bé ha sortit molta gent a manifestar-se a favor d’altres llengües en el que avui és França. I potser aquest article sigui tan sols un exemple més que no són temps tan poc romàntics com volem creure. Sí, ja ho sabem: sense ciència o sense racionalitat no hi ha futur. Però també sabem que sense il·lusió, tossuderia, lluita, convicció i emoció no hi ha projecte. O que el projecte no és prou engrescador, que és com dir que l’hem de deixar sempre a mans dels experts i que no depèn de tots i de cadascun de nosaltres.