Com si fossin les nostres

Ni fotos ria­lle­res d’un pas­sat que ha esde­vin­gut dolorós, ni il·lus­tra­ci­ons que les pre­sen­ten com a ange­lets o com a sire­ne­tes feli­ces sota el mar, ni detalls esca­bro­sos sobre com van ser assas­si­na­des o quan­tes hores hi va pas­sar l’infan­ti­cida fins que se’n va des­fer. Del que ha pas­sat amb les nenes segres­ta­des a Tene­rife pel seu propi pare no ens interessa ni la novel·lit­zació del crim ni la crònica esca­brosa de les par­ti­cu­la­ri­tats. Alguna premsa i alguns mit­jans han pro­vo­cat ver­go­nya ali­ena, no tan sols dins de la pro­fessió, sinó en qual­se­vol ciu­tadà amb sen­deri. L’únic que importa ara és enten­dre el perquè i mirar d’evi­tar que hi hagi fets així. ¿Quina mena de soci­e­tat encara deixa creure a un home que la seva expa­re­lla és tant de la seva pro­pi­e­tat que és lícit ferir-la allà on més mal li farà, això que ara sabem que se’n diu “violència vicària”? Ara, que estem can­vi­ant algu­nes coses que trans­me­tem a les nos­tres filles perquè siguin lliu­res i mes­tres­ses de la seva vida, pot­ser hauríem de fer un esforç encara més gran per edu­car els nos­tres fills, nois, en el conei­xe­ment que les dones no som cap pro­pi­e­tat ni cap objecte de frus­tració ni de ven­jança. Si esti­mes i si res­pec­tes algú, no li fas cap mal. I el des­pit no n’és cap excusa. I la premsa groga, que faci el favor de trac­tar aques­tes cri­a­tu­res i la seva família com si fos­sin les seves.