Les orelles del llop

La crisi econòmica del 2008 va ser un tsu­nami. Els expe­di­ents de regu­lació d’ocu­pació es comp­ta­ven a cen­te­nars, l’atur es va dis­pa­rar a nivells històrics i tots vam veure les ore­lles al llop. Mol­tes van ser les con­seqüències d’aquell dal­ta­baix econòmic, però una de les més visu­als i que més ens va col­pir va ser el munt de per­so­nes que reme­na­ven en els con­te­ni­dors de brossa. Es va con­ver­tir en una imatge exces­si­va­ment habi­tual. L’exem­ple gràfic del que havia supo­sat la crisi. I quan els mit­jans de comu­ni­cació s’endin­sa­ven en la vida d’aques­tes per­so­nes sor­gien casos amb els quals ens podíem sen­tir iden­ti­fi­cats. Perquè en algun moment tots ens hi havíem vist, en perill. I això va gene­rar soli­da­ri­tat i sen­si­bi­lit­zació. Però l’impacte de la crisi es va ate­nuar –tot i que no per a tot­hom–i vam dei­xar de pen­sar que havíem tin­gut sort. I avui seguim veient gent reme­nant en els con­te­ni­dors, però l’empa­tia i la soli­da­ri­tat han retro­ce­dit molts graus. Perquè quan les ore­lles del llop es difu­mi­nen, l’ego­isme gua­nya pes. Amb la pandèmia ens pot pas­sar el mateix. L’impacte ha estat abso­lut i ningú se n’ha esca­pat. Ens hem aju­dat en els moments més com­pli­cats. Perquè hem tor­nat a veure les ore­lles al llop. Pas­sat el pit­jor, diuen, cami­nem cap a la nor­ma­li­tat. El llop fuig. L’amnèsia torna?