‘Le petite mort’

Se suposa que ja ho hau­ria d’haver paït, però quan es tracta de des­criure la càrrega emo­ci­o­nal que m’injecta un con­cert de Love of Les­bian, la cosa se’m com­plica. Pot­ser perquè cal par­lar d’atmos­fe­res inte­ri­ors, de sen­sa­ci­ons mul­ti­pli­ca­des, d’elec­tri­ci­tat limfàtica i d’una admi­ració fonda cap a una banda que, per sobre de tot, vessa huma­ni­tat. Men­tre la gent canta, salta i fa foto­gra­fies per no per­dre la memòria, jo quedo embal­sa­mada amb la sin­cro­nia, la com­pli­ci­tat i allò tan sexi que no es pot fabri­car davant de cap mirall perquè es té i punt. El seu nou disc, VEHN (Viaje épico hacia la nada), té una cançó insu­pe­ra­ble: El mundo. Santi Bal­mes la canta a més de dos metres de terra, davant de la bate­ria tur­quesa de l’astromàntic Oriol Bonet. A sota, una pan­ta­lla fa girar un glo­bus ter­res­tre, blau, llu­minós, net, com el del Petit Príncep però sense bao­babs. La man­do­lina de Jordi Roig arro­do­neix la llàgrima. La veu potent de Ricky Falk­ner casa amb l’ener­gia ciclònica de Marc Clos i amb la perícia dac­ti­lar de l’ele­gant Dani Fer­rer. I l’home del som­riure per­fecte, Juli Sal­dar­ri­aga, que es marca uns solos de gui­tarra de cal­ces a terra. LOL fa pas­sos de màgia dalt de l’esce­nari i et con­vida a entrar en una sessió catàrtica de medi­tació trans­cen­den­tal en què veus ulls, boques, mans, ins­tint i colors. Tot és epidèrmic i tot es torna blau. És la seva feina, em diuen els haters, però LOL sem­pre hi posa una mica més. I és aquesta mica més la que et pot fer can­viar la manera d’esti­mar, de sus­pen­dre l’erosió de la vida, de no renun­ciar mai més al sud o d’incli­nar-te cap a la bellesa. Perquè sota l’aigua, com a l’espai side­ral, el temps passa dife­rent.