Bassa de xena

La meva mama és una font de savi­esa popu­lar. Amb ella rati­fico que els cata­lans tenim un humor esca­tològic fas­ci­nant. La gran dona que s’ho hau­ria hagut de pen­sar dues vega­des abans de parir-me, perquè mira com li he sor­tit, m’explica que quan ella era jove –i d’això en fa qua­tre dies mal comp­tats– als pobles s’hi fabri­ca­ven bas­ses de xena per abo­nar els con­reus. Per enten­dre’ns, la xena és el super­la­tiu de la merda. No puc parar de riure. Es veu que els page­sos reco­llien dosis ingents de fem­tes d’ani­mals i les bar­re­ja­ven amb aigua estan­cada fins que els límits de la podri­dura i la feti­desa impos­si­ble del còctel et cata­pul­tava metres enllà i havies de fer un esforç her­culi per aga­far-ne galle­des i regar la pobra terra. Quan supero l’anècdota i refle­xi­ono sobre el con­cepte “bassa de xena” no puc fer altra cosa que seguir par­tint-me la caixa i sucum­bir a la metàfora pre­clara. El món actual és una immensa bassa de xena on la des­com­po­sició i la pes­tilència arros­se­guen l’espècie humana cap a l’estim­ball. La incli­nació cap a la malícia, l’ego­isme i la traïció s’ha des­fer­mat. Ara vivim entre Maquia­vels, Calígules, Hit­lers, Ati­les, Enrics VIII i Gen­gis Kans. L’equi­li­bri entre el bé i el mal s’ha con­ver­tit en un enca­de­na­ment d’esce­nes pro­totípiques de la tira­nia. La penya va pel món com Neró, tocant la lira men­tre Roma crema. Gent en baixa reso­lució amb la víscera podrida, diar­reica men­tal, clo­a­ques d’emoció fosca com­pe­tint en idi­o­tesa. Bucles de merda com aque­lles vides no vis­cu­des, des­co­lo­ri­des, només empit­jo­ra­des i esca­nya­des, sense finals pro­me­te­dors. I és que, com deia la cançó: “¡Johnny, la gente está muy loca! What the fuck!”.