‘Lesboomers’

Soc una dona de més de cin­quanta anys que porta mitja vida vivint amb la mateixa dona, i la veri­tat és que trobo a fal­tar la repre­sen­tació del meu model de família. Tenim una vida còmoda, gau­dim molt de la cul­tura, ens encanta cui­dar les flors del pati, lle­gir a la tarda, mirem de tenir hàbits salu­da­bles i comen­cem el matí fent esport i esmor­zem lle­gint els dia­ris. Trobo a fal­tar veure aquesta relació plena de com­pli­ci­tat, de ria­lles, de con­ver­ses pro­fun­des entre dues dones que s’estan fent grans i que han acon­se­guit més o menys dedi­car-se al que volien, que sen­ten que tenen una vida plena.

Per què no hi ha sèries amb nosal­tres? Lli­bres amb nosal­tres? Perquè no som un gènere? Hi ha tants clixés, tants pro­to­tips, tanta diver­si­tat, però on és la pare­lla de les­bi­a­nes madu­res? Les que es podrien ano­me­nar, per exem­ple, les­bo­o­mers? Fa de mal dir perquè es tracta del nos­tre dia a dia, però trobo que és un filó encan­ta­dor, ple de moments diver­tits, i que és un gènere en ell mateix: els mals d’esquena, el nou matalàs, el genoll que et falla, men­jar una mica de més i ja notar-t’ho, no saber fer anar els coman­da­ments, tenir una sufo­cació simultània a les qua­tre de la mati­nada, la dis­cussió per a deci­dir a quin racó de la casa s’ha de posar la cinta de córrer, aga­far-nos mútua­ment les ulle­res perquè no veiem la lle­tra d’una carta a un res­tau­rant bonic un dis­sabte al ves­pre.

Aquesta vida meva, l’he vista molt poc repre­sen­tada però quan l’he vista, exac­ta­ment dues vega­des, les dues repre­sen­ta­ci­ons tenen molt a veure. Em refe­reixo a The kids are all right (Lisa Cho­lo­denko, 2010) i Io e Lei (2016, Maria Sole Tog­nazzi).

Tenen en comú que després de molts anys de pare­lla tenen una crisi i una de les dues s’embo­lica amb un home per tor­nar, con­vençuda, a la seva relació lèsbica. L’home, a diferència del lli­bre de Fan­nie Flagg, Fried Green Toma­toes al Whistle Stop Cafe (1987), no és algú de qui pro­te­gir-se, és sim­ple­ment un paio nor­mal.

Així que em pre­gunto, tot i que només trobo dos exem­ples, què ens volem dir? Què pre­te­nem dir-nos? Crec que en pri­mer lloc fem balanç, venim d’una gene­ració que s’espe­rava de nosal­tres que ens caséssim amb un home i forméssim una família tra­di­ci­o­nal. I sem­bla que ara vul­guem treure el cap a la vida que no vam triar per rati­fi­car-nos en la nos­tra. I en segon lloc també ens diem que les rela­ci­ons llar­gues tenen moments difícils, però que per sobre de tot val la pena que­dar-nos jun­tes, que la vida que ens podem donar mútua­ment cre­iem sin­ce­ra­ment que és millor que cap altra. I segu­ra­ment per a nosal­tres és tan impor­tant dir-nos-ho perquè hem patit la des­a­pro­vació de bona part de les per­so­nes que ens acom­pa­nya­ven, per­so­nes i fami­li­ars que sem­blava que ens feien un favor per tole­rar-nos.

Però el que jo volia dir aquí és que si algun/a pro­duc­tor/a ho vol jo podria ser una de les guio­nis­tes per fer una sit­com de les­bo­o­mers, un gènere inno­va­dor en l’àmbit euro­peu, que ja estem tri­gant massa a fer visi­ble. I no ho dic perquè neces­siti feina, en tinc més aviat massa, però cal fer aquesta crida perquè no serem una soci­e­tat plu­ral i rica si no som capaços de repre­sen­tar-nos veri­ta­ble­ment a totes. I de fet, ens cal, perquè vivim la inter­sec­ci­o­na­li­tat que ens fa tres vol­tes dis­cri­mi­na­des: com a dones, com a les­bi­a­nes i com a velles. I mal­grat tot, carai, que bé que vivim.