A reveure!

La nova actu­ació del Tri­bu­nal de Comp­tes ens mos­tra una vegada més com de líquida és la sepa­ració de poders a l’Estat espa­nyol i, en defi­ni­tiva, com de feble i d’imper­fecta és la seva democràcia. Par­lem d’un tri­bu­nal que no és un tri­bu­nal, però que dicta sentències. Par­lem d’un ens far­cit de l’ami­guisme més por­nogràfic que es pot per­me­tre arruïnar la vida de dese­nes de per­so­nes i de les seves famílies sense ni des­pen­ti­nar-se. Sí, perquè a Mar­ga­rita Maris­cal de Gante, exmi­nis­tra de José María Aznar, no se li mourà ni un pèl. I no serà a causa de la laca. Hi ha gent que sem­bla que ara, amb aquesta actu­ació tan bèstia, tan des­pro­por­ci­o­nada, tan injusta i, sobre­tot, tan allu­nyada del mínim sen­tit comú, han des­co­bert la sopa d’all. Doncs no, senyors i senyo­res, el brou ja feia temps que bullia. Con­tra l’inde­pen­den­tisme català tot val, encara que per a això s’hagi de tre­pit­jar, mase­gar i esti­rar com si fos un xiclet allò que ano­me­nem l’estat de dret. Però vaja, això no és nou. Ja ho van fer ante­ri­or­ment al País Basc, men­tre bona part dels cata­lans mira­ven cap a una altra banda i, fins i tot, alguns par­tits avui inde­pen­den­tis­tes dona­ven suport a les mesu­res d’excepció. I ho van fer a còpia de guerra bruta, cla­ve­gue­res, tor­tu­res, tan­ca­ments de ràdios i dia­ris, i deten­ci­ons i empre­so­na­ments amb bases més pri­mes que el paper de fumar. I recor­din que lla­vors ens van dir i repe­tir que “sense violència es podia par­lar de tot”. Doncs no. També era men­tida. Sense violència tam­poc es pot qüesti­o­nar el dogma de la uni­tat d’Espa­nya. Els heret­ges que ho facin, cap a la foguera.

Aquest és el meu últim arti­cle, després de més de set anys de col·labo­ració inin­ter­rom­puda a El Punt Avui. El deixo amb agraïment als seus res­pon­sa­bles per la con­fiança i per la lli­ber­tat amb què sem­pre he pogut escriure. I sobre­tot, me’n vaig amb la gra­ti­tud eterna a aquells que cada dilluns han lle­git aquesta columna. A reveure!