Por de les urnes

Fins fa un temps, si algú par­lava de la por de les urnes, imme­di­a­ta­ment pen­sa­ves que es refe­ria a alguna per­sona o a algun sis­tema auto­ri­tari, però d’un temps ençà també és sinònim de l’uni­o­nisme, sigui de dre­tes o d’esquer­res, si és que encara es poden uti­lit­zar aquests con­cep­tes, o pot­ser ja seria hora de bus­car-ne uns de nous.

Fins ara els diri­gents inde­pen­den­tis­tes ens tenien entre­tin­guts amb l’alli­be­ra­ment dels pre­sos. Que quedi molt clar que la pri­mera que s’ale­gra que dor­min a casa soc jo, tot i que es tracti d’una lli­ber­tat pro­vi­si­o­nal fàcil­ment revo­ca­ble. Però, dit això, en alguns moments m’ha sem­blat que oblidàvem que l’objec­tiu nos­tre i també seu, el dels pre­sos, era la inde­pendència. I tinc la impressió que comen­cem un altre cicle enganyós en el qual l’objec­tiu prin­ci­pal sem­bla la taula de diàleg. Que també quedi clar que no nego el diàleg, al con­trari, però estic con­vençuda que perquè hi hagi diàleg és neces­sari voler dia­lo­gar, vetar temes no és un bon inici i si els temes que es veten són pre­ci­sa­ment els cen­trals del con­flicte el fracàs està asse­gu­rat. No em crec una taula de diàleg on segons quins temes no es poden tocar.

Si resulta que no es pot par­lar d’inde­pendència perquè segons el pre­si­dent espa­nyol aquest és un con­cepte del segle pas­sat, o tam­poc es pot par­lar de referèndum perquè la sagrada Cons­ti­tució no ho per­met (fals perquè s’han fet referèndums, el de la per­manència a l’OTAN del 1986 i el de l’Esta­tut del 2006 en són dos exem­ples), ni tan sols d’amnis­tia perquè segons la fins ara minis­tra Car­men Calvo l’amnis­tia no exis­teix en cap democràcia, lla­vors pot­ser del que es pugui par­lar no ens interessa perquè no té cap relació amb les nos­tres rei­vin­di­ca­ci­ons. Tam­poc podem per­dre el temps espe­cu­lant sobre un referèndum pac­tat perquè tots els que tenen pos­si­bi­li­tat de gover­nar ara o que ho faran algun dia ja han dit que no l’accep­ten.

El Pre­si­dent Ara­gonès par­lava la set­mana pas­sada d’una gran aliança, un acord naci­o­nal per fer ine­vi­ta­ble l’amnis­tia i el referèndum. La veri­tat és que em va sor­pren­dre favo­ra­ble­ment, el pro­blema és que no acabo de veure que els diri­gents inde­pen­den­tis­tes siguin capaços, real­ment, d’aquest gran acord naci­o­nal, neces­sari i única sor­tida pos­si­ble. Per què? Perquè em sem­bla que la seva manera d’enten­dre la política és només a curt ter­mini, i això en el procés on estem immer­sos és un gran error. Tant de bo m’equi­vo­qui. I parlo dels diri­gents polítics, perquè em sem­bla que la gent aquesta gran aliança naci­o­nal fa temps que la prac­tica, ho he vist en les grans mani­fes­ta­ci­ons absents de sigles polítiques i amb una rei­vin­di­cació clara: la inde­pendència.

Per tot això penso que l’única via pos­si­ble és rei­vin­di­car l’1-O. Vam gua­nyar. L’1-O no vam votar si es nego­ci­ava o no, vam votar si es volia la inde­pendència o no es volia i agradi o no va sor­tir que sí. Més de dos mili­ons de per­so­nes van votar que sí i els 177.547 que van votar que no i els 44.913 que ho van fer en blanc legi­ti­men la votació. Que hi va haver molta abs­tenció? Sí, del 57%, en part degut a les carac­terísti­ques de com es feia la votació, a cop de porra i amb totes les difi­cul­tats ima­gi­na­bles, però mai he sen­tit ningú que negués els resul­tats del referèndum sobre la Cons­ti­tució Euro­pea del 2005 amb un 58% d’abs­tenció, o la de les recents elec­ci­ons regi­o­nals fran­ce­ses, que van tenir una abs­tenció del 68%, el referèndum de reforma de l’Esta­tut del 2006 amb un 51% d’abs­tenció o les dar­re­res elec­ci­ons cata­la­nes, amb un 46% d’abs­tenció.

Vam fer un referèndum i el vam gua­nyar. El vam fer uni­la­te­ral perquè l’Estat ens va negar el dret de fer-lo pac­tat com el d’Escòcia, el Que­bec i aviat el de Nova Caledònia, pac­tat amb un estat cen­tra­lista com és l’Estat francès. Pre­te­nem dia­lo­gar amb un Estat que nega l’amnis­tia, nega el dret de vot i, per des­comp­tat, nega els resul­tats si no li són favo­ra­bles. Per què? Perquè té por.

No obli­dem, que és molt impor­tant per man­te­nir l’ànim, que encara no fa ni dos anys que Pedro Sánchez negava els indults... No per­dem l’espe­rança i per­sis­tim-hi.