Jordi

Fa exactament una setmana, en Jordi Cussà ens va deixar. La notícia va sortir al TN de TV3, a El Periódico, La Vanguardia, Ara, ABC, El País, La Razón i en aquest mateix diari, a més de diverses plataformes digitals, com ara Vilaweb, El Nacional, i, per descomptat, la revista cultural Núvol. Tanta atenció mediàtica és d’agrair, ja que abans de la seva mort, al llarg dels últims vint anys, en Jordi va publicar dotze novel·les, dos reculls de contes, una obra de teatre i un llibre de poemes, a més de 25 traduccions de l’anglès (un idioma que va començar a aprendre tot llegint l’obra completa de Shakespeare amb un diccionari el costat) alhora que dirigia i escrivia obres per al grup de teatre que va fundar a Berga (Anònim Teatre). Durant aquests vint anys, dic, cada vegada que jo intentava parlar de l’obra d’en Jordi Cussà a qualsevol amic, conegut o saludat, gairebé sempre la reacció del meu interlocutor era: “Jordi qui?” Perquè dels llibres d’en Jordi se’n parlava poc o gens, atès que els crítics ressenyistes que han llegit i apreciat l’obra excepcional d’en Jordi es poden comptar amb els dits d’una mà mutilada. A propòsit: una de les coses que mai no m’ha deixat de sorprendre, a Catalunya, és el respecte o fins i tot reverència amb què es tracta els crítics literaris, els quals, a Anglaterra, són considerats, en general, com un mal menor ineluctable (per contrast amb els periodistes literaris, que poden servir de pont de comunicació entre els autors i els lectors). Si Jordi Cussà hagués rebut el reconeixement que mereixia quan encara vivia, hauria estat més feliç i –ho dic sense cap mena de dramatisme– hauria viscut més anys. Per bé que no dubto que l’obra d’en Jordi es coneixerà cada cop més en el futur, no estaria malament si, quan aparegui un altre autor d’una categoria comparable, els crítics professionals, per fi, estiguessin per la feina.