Incendis i aiguats

Si ja hem notat la debilitat humana enfront de la pandèmia, aquests dies podem comprovar la fragilitat de la naturalesa. L’incendi del cap de Creus, arrasant gran part del parc natural, ha trobat en la feble naturalesa, afectada de sequera i altes temperatures, el medi apropiat per a les flames i la devastació. En la mateixa línia, però en un altre sentit, hem vist al centre d’Europa com l’aigua devastava zones naturals i urbanes deixant al seu pas desolació, mort i ruïna per a molts pobles i famílies. Ambdues situacions tenen en comú el canvi climàtic. L’aigua és una font de vida però també ho és de destrucció. El foc, també. Aigua i foc són signes de riquesa però també de destrucció quan no respectem les seves lleis. És cert que parlar del canvi climàtic és fer-ho a mitjà termini, però en el curt ja se’n veuen les conseqüències. Quan això afecta el sistema productiu, el model de vida i les economies en desenvolupament, apareixen resistències i ajornaments. Com també succeeix amb la pandèmia per la Covid-19, la realitat supera la ficció i contemplem, preocupats sense voluntat d’esmena, els efectes del canvi climàtic. Mentre passen aquests desastres, que s’incrementen en freqüència i intensitat, ens falten accions de prevenció a casa nostra que haurien de posar en alerta la necessitat de protegir d’immediat el nostre entorn. Som lents i mesells en la resposta. L’error humà, la negligència i el passotisme fan estralls. Dues mostres a tall d’exemple. L’abandó de zones boscoses, de sotabosc sec i d’alt risc d’incendi a Sant Feliu, prop de la zona comercial de Vilartagues, on s’acumula sotabosc sec. L’altre, el riu Ridaura al seu pas per Platja d’Aro, just a la desembocadura: es pot observar com la llera del riu sembla un bosc de ribera que esborra literalment el pas del riu i que impediria la lliure circulació de l’aigua en unes hipotètiques pluges torrencials. La baixa prevenció en tots els casos ens anuncia un desastre en potència. El foc i l’aigua desbocats, tard o d’hora, reapareixeran. I ho atribuirem al canvi climàtic, sí, mesells com som, però també a la poca previsió de les administracions. Lamentar-ho no ens servirà de res si no aprenem del passat i del que veiem molt a prop de casa nostra. Igual que passa amb la pandèmia, creiem que a nosaltres no ens passarà, fins que passa. L’estiu ens crema i la tardor la tenim a tocar.