Futur sarnós

Ja ningú no recor­dava la grip espa­nyola de 1918, ni tan sols quan la gent gran anava a vacu­nar-se, ritu­al­ment, un cop l’any. De fet, fins fa poc l’espai de les epidèmies en la memòria popu­lar es limi­tava a les pro­ces­sons en què molts pobles agra­ei­xen, també anu­al­ment, la inter­venció medi­e­val d’algun sant o Mare de Déu locals con­tra la pesta. Malal­ties bíbli­ques que havien mar­cat la història de la huma­ni­tat, com la lepra, han aca­bat con­si­de­ra­des pro­ble­mes mèdics mar­gi­nals o pro­pis de països pobres i llu­nyans. Tot això era antic i/o ter­cer­mun­dista. Però la Covid-19 ha fet que aquesta segu­re­tat sanitària –un pèl pre­sump­tu­osa, una mica de nou rics– hagi cai­gut a tros­sos. Quan ningú no s’ho espe­rava la pesta ha tor­nat i, com pas­sava en les pandèmies medi­e­vals, no dis­tin­geix entre les opu­len­tes soci­e­tats occi­den­tals i la resta del món, entre rics i pobres. La desgràcia s’ha demo­cra­tit­zat i ara no hi ha sant que ho arre­gli.

El fet és que les desgràcies no van soles i sota la pandèmia de Covid-19 ara s’hi ha afe­git el retorn de la sarna. Aquesta picor que crèiem de gos aban­do­nat i espais insa­lu­bres amb gent amun­te­gada torna a escam­par-se com si haguéssim tor­nat a la post­guerra. El con­fi­na­ment ha fet que mol­tes famílies hagin com­par­tit espais mínims durant massa temps i aquests àcars microscòpics s’han escam­pat com no recor­da­ven ni els nos­tres avis.

A França, les auto­ri­tats sanitàries ja han anun­ciat que la nor­ma­li­tat no tor­narà fins al 2022 o, pro­ba­ble­ment, fins al 2023, tenint en compte que pre­ve­uen noves muta­ci­ons per al pròxim hivern que podrien limi­tar l’eficàcia de les vacu­nes actu­als. Tot ple­gat, una regressió que ni tan sols ens sem­blava ima­gi­na­ble a prin­ci­pis de l’any pas­sat. De cop, el pas­sat sarnós s’ha con­ver­tit en futur. En defi­ni­tiva, una gran ocasió per a la reflexió i, sobre­tot, per a la humi­li­tat.