La Figueres d’Isabel-Clara

A Figue­res Cor­re­llen­gua ha home­nat­jat Isa­bel-Clara Simó. El 1967, amb 23 anys, lluint talons d’agu­lla i una fal­di­lla de tub que li feia fer pas­sos d’ocell, l’acti­vista va entrar al claus­tre del Ramon Mun­ta­ner. Alco­iana, gua­nya­des les opo­si­ci­ons de filo­so­fia i volent un ins­ti­tut català, va deci­dir-se pel Palau del Vent. La sala de pro­fes­sors i el men­ja­dor de la fonda Armen­da­res on es va ins­tal·lar els va tro­bar plens de pre­ju­bi­lats. A la valen­ci­ana li va fer gràcia que a aquest col·lec­tiu els fes gràcia que digués “ui, m’he engan­xat les cal­ces!” (els pan­ta­lons, no les bra­gues); o que, després d’un bon dinar, exclamés “estic ben plena!” (tipa, no emba­ras­sada). Però no li’n va fer cap, de gràcia, que, després de tren­car aigües, una monja del Tru­eta li digués a cau d’ore­lla “ahora te vas a ente­rar de lo que es sufrir”. El lli­bre­ter Canet, ves­tit amb el lle­gen­dari guar­da­pols, li va pre­sen­tar Xavier Dalfó, direc­tor de la revista Canigó, amb qui va casar-se. Va publi­car-hi arti­cles, al periòdic del marit, el va poli­tit­zar i cata­la­nit­zar, i va ser-ne direc­tora. Els col·labo­ra­dors ana­ven de Sánchez Mazas a M.À. Anglada, pas­sant per Pla i Dalí, i pels locals E. Casa­de­mont, J.M. Ber­nils, N. Pijoan, Puig Vay­reda (que a més els feia de can­gur), Gar­rido Pallardó, Gurt, Tri­bu­li­etx, Car­re­ras, For­ti­ana-Ver­da­guer...

En Dalfó conei­xia tot­hom i aquesta dre­cera va con­duir-la a cap­bus­sar-se en la gauche divine empor­da­nesa del moment. Par­lant-li de la cinta de Möbius va interes­sar a Dalí, i va detes­tar l’anti­ca­ta­la­nisme de Gala. Els pin­tors de la fonda Roca van ser-li doll d’anècdo­tes i diver­ti­ment. A.M. Dalí i Joa­quima Cusí, a més de pro­jec­tar sim­pa­tia, van pagar les 100.000 ptes. de dues mul­tes de Canigó. A Ca l’Armen­da­res va trac­tar Fages de Cli­ment i a Can Duran A. Deu­lo­feu. Va fer dues entre­vis­tes frus­trants a J. Mira­vit­lles i J.V. Foix. Va enllu­er­nar-se amb M. Costa-Pau i Turis­tes, sire­nes... La Figue­res del moment, diu, ciu­ta­de­java i es ren­deix a la insu­pe­ra­ble des­cripció de Josep Pla. Hi des­co­breix el vent, men­jar bé, els apa­ra­dors i pro­duc­tes de qua­li­tat, la pràctica i la retòrica de la lli­ber­tat sexual, la pro­xi­mi­tat de França: for­matge, lli­bres i cine coc­hon. I les sar­da­nes que balla­ven els seus alum­nes: es diver­tei­xen i fan pàtria, pen­sava. A l’Astòria va admi­rar-se que la con­currència celebrés els gols que els con­tra­ris feien a la selecció espa­nyola. I el 1973 cap a Bar­ce­lona.